Les eleccions municipals a Catalunya han configurat un mapa polític nou, que respon a uns canvis socials que es gesten des de fa uns quants anys i resumeixen les dues premisses següents: d’una banda, molta gent té un bon nivell cultural i un nivell econòmic pèssim, que no es correspon amb les seves habilitats, coneixements i creativitat, i d’una altra, internet facilita la llibertat de informació.
És a dir, moltes persones amb força recursos immaterials i pocs recursos materials prefereixen responsabilitzar-se de les qüestions públiques que els afecten i implicar-se activament en el dia a dia del seu municipi. Fins ara ho feien al marge del poder i a partir d’ara en algunes ciutats ho hauran de fer des del govern. Aquest seria, per exemple, el perfil majoritari de les persones, sobretot les més joves, que donen suport a la CUP.
A diferència d’aquesta nova ciutadania, una ciutadania benestant, en declivi en l’actualitat, encara prefereix delegar la política en professionals, representants dels seus interessos i limitar-se a votar cada quatre anys. Enfront de la vella política, però, també hi ha noves formacions polítiques que sorgeixen de sobte sense un treball comunitari al darrere i presenten alguns riscos, dels quals tampoc estan exempts els partits clàssics, més o menys jeràrquics: la demagògia, el populisme, el simplisme mediàtic i el personalisme.
Tot i que indiscutiblement la força política més votada a Catalunya ha estat CiU, una vida incerta i inestable per a molta gent —que genera situacions de vulnerabilitat, sobretot a les grans ciutats com Barcelona— no podia ser compatible per més temps amb un sistema polític tradicional, basat en l'hegemonia de dos partits majoritaris.
D’altra banda, l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) va considerar aquestes eleccions com les primeres que marcarien el termòmetre de com va el procés sobiranista, tot i que a unes municipals es voten molts altres assumptes. Si se sumen els vots de les forces polítiques que s'han manifestat públicament a favor de la independència (CiU —és difícil treure els vots d'Unió—, ERC i CUP) sumen 1.400.775 vots (45%) respecte als 997.749 (32%) vots unionistes (PSC, PP i C's). I resten 366.611 vots (11,8%) ambigus (ICV/ENTESA).Tot i la irrupció de C’s, hi ha una dada rellevant: l'independentisme guanya uns 300.000 vots respecte a les darreres eleccions municipals (2011) i l'unionisme en perd més de 120.000.
El bloc sobiranista (CIU+ERC+CUP) ha obtingut el millor resultat de les eleccions municipals de la democràcia actual.També s’ha de tenir present que la participació ha estat d’un 58% i, per tant, tot i ser una mica més alta que en altres eleccions, molta gent no ha exercit el seu dret de vot. Aquestes persones que s’abstenen votarien en un referèndum per la independència? Ho farien majoritàriament en un sentit o en un altre?
No obstant això, la suma de les forces sobiranistes ha crescut en vots i, per tant, es manté el procés viu, amb dos reptes que encara cobren més vigència: d’una banda, cal unitat en el procés (persones d’idees i vides molt diverses junts amb un objectiu comú, i un cop assolida la llibertat, ja es manifestaran les discrepàncies en molts altres aspectes: educació, medi ambient, polítiques per activar l’economia, polítiques socials, valors, etc.) i, d’una altra, cal sumar al procés aquelles persones i opcions polítiques que se centren en la qüestió social i deixen de banda el tema nacional.
A més, no es pot obviar una constant en qualsevol procés electoral: els votants castiguen les candidatures que es barallen i valoren de manera positiva la unió i la capacitat de sumar en lloc de restar. I d’això —que l’ANC, com a entitat, ja n’és plenament conscient— les forces polítiques implicades en el procés n’han de prendre bona nota.
En definitiva, les eleccions municipals han deixat a Catalunya un mapa polític nou, amb algunes sorpreses i que pot analitzar-se en diferents claus. Les majories fàcils s'han acabat i ara a moltes ciutats caldrà diàleg i caldran pactes de govern o puntuals, en alguns casos complexos com complexa és la realitat en els nostres dies. I enmig d’aquest escenari polític, el procés avança i es diversifica.
Diana Vizán Aguado és periodista i politòloga.
