És evident que a l’únic partit que li poden anar bé unes vergonyoses terceres eleccions és al PP. Als seus votants; uns de convençuts; altres d’encegats per la por de si no hi ha «els seus», què els pot passar, i els aferrats a la vella i caducada «una, grande y libre»: que aquí no hi ha res a parlar ni a qüestionar; que no hi ha res a fer per a millorar la relació entre els diferents pobles i sentiments que existeixen entre els «espanyols»; que aquí només hi ha una bandera, una llengua, una cultura, una història i que la resta és folklore d’anar per casa per als uns i per a utilitzar quan convingui per als altres; que aquí només hi ha una caixa en la qual es perd la identitat de qui ingressa, però sí que s’observa la de qui cobra, quan i per què, o la del que marxa per a les «necessitats» més urgents i immediates «de tots», com, per exemple, la faraònica xarxa AVE, que enllaça els racons més recòndits, innecessaris, poc rendibles i gens amortitzables, quan no són per a la imperiosa obligació de lligar directament amb Madrid.
Els votants de les opcions de l’altre costat del sentiment o preferència, altrament per sort diversificats, avorrits, cansats, fastiguejats i indignats de tanta comèdia perquè els mateixos de sempre segueixin fent i desfent, directament al govern o bé amb immenjables pactes postelectorals, segurament es deuen qüestionar cada vegada més si val la pena desplaçar-se a fer el que tothom hauria de fer.
Tots plegats tenim el que ens mereixem, i no cal buscar-hi més explicacions. Tots hi tenim a veure d’alguna manera. Així estem perquè així som, potser perquè ben poca gent no és del tot conscient de què és dipositar una papereta en una urna, i potser, també, perquè n’hi ha que saben gaire bé què els hi va. Per ignorància o per interessos a mantenir o a buscar, finalment donem un poder a determinades persones que no sabem com l’utilitzaran després, sense cap possibilitat de refer la decisió si un es creu enganyat.
Així som i així estem; no es pot demanar res més mentre seguim confiats en el fet que finalment l’Estat ens autoritzarà un referèndum pactat i vinculant fins al punt d’acceptar depèn quin resultat, o que algú allí es posi de cara per a modificar la Constitución per a adaptar-la a la realitat del territori que sempre, però més ara, ha estat ben evident; i que, a més a més, això pugui afavorir l’encaix de Catalunya dintre d’España...
Així som, així estem... i així esperem sense saber què fer més per a canviar, si és possible, la relació de Catalunya i l’Estat, i així esperem saber de quina manera haurem de donar un cop de porta, i, en aquest cas, arribats a aquest punt, quants es quedaran en l’intent sense poder-ho assaborir.
Així estem, queixant-nos i entomant com el fet més normal que s’arribin a judicialitzar una, dues, tres, quatre persones que l’únic delicte que han comès és obeir el que més de dos milions de persones que viuen a Catalunya els han reclamat pacíficament, de manera reiterativa, al carrer... I així estem, havent de sentir les justificacions d’aquest disbarat democràtic des d’aquí mateix, dels que, també aquí, creuen que no hi ha res a parlar, a qüestionar ni a preguntar.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics