Divendres, 23 d'Abril de 2021

De Macià a Aragonès, cap a una nova possibilitat històrica?

16 de Febrer de 2021, per Albert Portillo

Arran dels resultats de les eleccions del 14F s'obre un període d'incertesa ple de reptes, d'oportunitats i de dificultats. La preeminència d'ERC coincideix amb una victòria històrica del bloc independentista, sobiranista i republicà. S'obre una cruïlla històrica en què ERC té la possibilitat d'imprimir un nou rumb al país. 

El llarg camí d'Esquerra Republicana de Catalunya cap a l'hegemonia cultural, política, i amb possibilitat de verificació electoral i tot, esperonen les comparacions històriques. Exercici que pot ser d'utilitat no pas per recalcar les diferències entre l'ERC del segle XXI i la de Macià i Companys sinó per copsar allò que dugué a una formació fundada menys d'un mes abans de les eleccions municipals de 1931 a una absoluta victòria al conjunt del país.

La victòria d'Esquerra Republicana, noranta anys després de la victòria de Macià, representa el llegat d'un partit que es troba en un viacrucis històric. Per un cantó, buscant emmirallar-se en els exemples exitosos de les renovades esquerres nacionals com el Sinn Féin, l'Scottish National Party o Bildu, per l'altre la temptació d'esdevenir un partit "catch all" on cap tot menys una alternativa històrica al neoliberalisme. El crit fundacional, "Visca Macià! Mori Cambó!", recorda una gènesi clarament ubicada en la primera opció i en la línia de l'escocesa Nicola Sturgeon, l'irlandesa Mary Lou Macdonald o d'Arnaldo Otegi, estratègicament present en aquesta campanya.

L'Esquerra de 1931 nasqué al caliu d'una adhesió transversal al Manifest d'Intel·ligència Republicana, a l'actuació conjunta de diversos sectors en el Comitè Pro Llibertat dels presos polítics de llavors i, finalment, a la Conferència d'Esquerres que donà forma de partit a les esquerres republicanes del moment.

D'aquesta manera es precipitaven en una mateixa solució tres corrents principals: una revista d'esquerres, "l'Opinió", d'orientació socialdemòcrata; els republicans d'esquerres del Partit Republicà Català (PRC) encapçalats per Lluís Companys i l'independentisme progressista d'Estat Català. El popular lideratge de Francesc Macià garantia un centre magnètic per a les distintes corrents i la presència de Companys representava, més que els companys del PRC, a la poderosa Unió de Rabassaires, fundada anys enrere amb Francesc Layret, i profundament arrelada al camp català.

Aquesta reestructuració de les esquerres republicanes catalanes anava parella a l'impuls d'una plataforma d'aliances amb la resta de forces polítiques democràtiques de l'Estat. Des de l'eix del "Galeusca", impulsat per Macià al llarg dels anys vint, fins al mateix Pacte de Sant Sebastià, hi havia una consciència compartida que la transformació política i social de Catalunya necessitava aliats a la resta de l'Estat perquè el procés polític català no restés aïllat, i derrotat, tal com havia passat en la revolució de 1909 o en l'intent de l'Assemblea de Parlamentaris de 1917. Embrió històric del que avui és Ara Repúbliques. Coalició electoral del BNG, Bildu i ERC que possiblement és ara mateix la plataforma republicana més gran existent a l'Estat.

Així, doncs, el que defineix, principalment, tant la conformació d'Esquerra Republicana com el bloc de Sant Sebastià és l'estratègia de coalició a partir de programes democràtics de mínims. Programes de mínims que abordaven, però, totes les temàtiques del moment; des de la necessitat d'una alternativa al centralisme i el reconeixement de Catalunya fins a un reformisme social important.

Aquest esperit de front ampli tindrà lògicament diferents expressions. En un cas donarà a llum a un partit, ERC, en l'altre a una aliança de forces parlamentàries al Congrés. De fet, també a Catalunya es donaria aquesta expressió amb la formació de governs de coalició, tant amb Macià com amb Companys.

A raó de la necessitat de concentrar el màxim possible les forces polítiques republicanes i esquerranes per decantar políticament el nou règim republicà. En el cas de Companys, com a resposta al bienni negre i a l'autoritarisme d'Estat, cosa que el durà a prefigurar un govern de front ampli, sí, però amb uns objectius polítics, i socials, concrets i compartits.

De la intel·ligència republicana al govern de concentració republicà

El manifest d'Intel·ligència Republicana, fet públic el 2 de maig de 1930 per la revista l'Opinió, aconseguirà un seguit de suports importants. Des de les forces socialdemòcrates, a l'estil de la Unió Socialista de Catalunya, fins al catalanisme liberal, de Nicolau d'Olwer, passant pel sindicalisme obrer, la CNT i la UGT, i el conjunt de les forces republicanes, s'adheriran al que és una explícita declaració d'intencions: fer un front comú de les esquerres per a realitzar el canvi de règim.

La necessitat d'una alternativa propositiva serà la clau de volta d'aquest intent per oposar un model diferent d'Estat front al lent procés de descomposició del règim per això la revista encertarà en dir en una editorial del moment que: "Només és possible el triomf de la República amb un programa mínim que tots ens hàgim compromès per endavant a defensar fins a la seva implantació i consolidació."

La tornada de Macià a Catalunya, després de set anys d'exili, permet orientar l'independentisme d'esquerres cap a aquest front comú que té per base una dimensió defensiva: enfront de la repressió la defensa de l'amnistia per als presos polítics, però també una ofensiva: una proposta econòmica al voltant de la regulació de lloguers agraris i urbans, de defensa dels drets laborals, d'expansió del sector públic i fins i tot de nacionalització dels sectors estratègics de l'economia. Un programa econòmic que en definitiva està als antípodes de plantejaments com la Llei Aragonès.

Arran de la victòria en les municipals, de primer, i en les eleccions al Parlament de Catalunya, ERC formarà un govern de coalició amb els socialdemòcrates a la Generalitat, a l'Ajuntament i a la Diputació. A la Generalitat, Macià endegarà un govern provisional el mateix 15 d'abril amb USC, PCR, un membre de la UGT i convidarà, sense èxit, a Pestaña de la CNT a entrar-hi. De manera similar, Jaume Aiguader, primer alcalde republicà, inclourà els socialdemòcrates esquerrans i aconseguirà la col·laboració de bona part de l'oposició. En una institució, l'Ajuntament, que en aquell temps concentra una tercera part de la població catalana i té un pressupost anual que dobla el de la Generalitat acabada d'instaurar. Mort Macià, i amb l'auge de les extremes dretes centralistes durant el Bienni Negre, Companys formarà un govern de concentració de les esquerres republicanes i socialdemòcrates amb la participació del Partit Catalanista Republicà, la USC i el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerres.

Més enllà del resultat que ha obtingut Esquerra en aquestes eleccions de 2021 queda clar que cal una reflexió en profunditat del full de ruta aprovat en la Conferència Nacional del juliol de 2018. No n'hi ha prou amb la voluntat de diàleg si l'Estat no vol dialogar tal com ha presumit de forma prepotent durant tota la campanya Salvador Illa amb la seva pretensió de "passar pàgina". Tot i que sembla que aquesta afirmació no vagi dirigida ni a la repressió de l'Estat que aquest divendres afectava el raper Pablo Hasél ni a la corrupció ni al frau fiscal de la monarquia.

Als anys vint del segle passat l'Alçament de Pasqua d'Irlanda va ser un exemple insurreccional per a bona part de les esquerres catalanes. De fet, «l'Avi» s'arribà a reunir amb el dirigent del Sinn Féin Éamon de Valera i n'arribà a imitar l'estil amb l'intent de Prats de Molló. Al segle XXI Esquerra podria aprendre moltes coses dels Acords de Divendres Sant i de Gerry Adams, expert en negociar amb Estats i partits que no volen dialogar. Exemple d'un procés de diàleg polític que ha estat molt útil a l'esquerra basca per desmilitaritzar el conflicte, avançar en un procés de pau i abordar políticament el terrorisme d'Estat.

Tot plegat, un escenari com els Acords de Divendres Sant on l'Estat britànic va acceptar el referèndum pactat com a solució política, a Catalunya hauria de ser infinitament més fàcil perquè aquí no existeix cap grup armat i que la violència ha estat única i exclusivament unidireccional: des de les forces i cossos repressius de l'Estat cap a la societat, els moviments socials i els partits polítics independentistes.

Si bé aquest aspecte fa necessari que més que buscar suports internacionals del que es tracta és d'aconseguir suports al diàleg a la resta d'Espanya, on el suport a l'amnistia ha estat molt minso tot i les lloables excepcions. Perspectiva republicana d'aliances al conjunt de l'Estat la necessitat de les quals n'era ben conscient «l'Avi» després dels temptejos del Galeusca:"Aquesta agressivitat revolucionària la unirem de bon cor a les forces esquerranes i obreres i de tots els altres pobles oprimits per l'Estat Monàrquic espanyol, i junt amb ells estem disposats, com sempre, a crear una activitat conjunta per a fundar una ampla confederació, lliure i voluntària, de pobles ibèrics."

L'aposta pel diàleg des d'un enfocament que contempli noves mobilitzacions i la cerca d'aliats a Madrid és un dels reptes d'Esquerra Republicana per abordar amb èxit el diàleg amb l'Estat. Però l'ERC d'Aragonés també necessitarà decidir si vol seguir el camí de l'SNP i el Sinn Féin, és a dir, d'alternativa nacional al neoliberalisme davant del fracàs d'opcions jacobines com el Labour de Corbyn o seguir en la indefinició en un moment en què la crisi fa estralls en grans sectors de la població i revela la fragilitat del model sanitari neoliberal bastit per Convergència seguint el model Trias.

Al parer de Joan Tardà cal escollir la primera opció. Com explica en el seu recent llibre, En defensa pròpia (Pòrtic, 2021), la garantia d'una irreversibilitat del canvi social i polític depèn de si s'avança cap aquest horitzó. Un horitzó de: "Front Ampli per a la Reconstrucció de Catalunya que cridi la ciutadania i el conjunt de forces polítiques progressistes independentistes i sobiranistes a articular-s'hi l'endemà de les eleccions". 

Certament, la hipòtesi projectada compta amb la dificultat del cas de Barcelona com a record constant d'un pacte republicà no materialitzat. I tot i que, com assenyala Roger Palà, s'endevina molt difícil un pacte d'aquesta mena, per números i acord conscient dels actors implicats, també és certa una altra cosa; que malgrat tot hi ha postures molt afins en diversos temes.

Des de la crítica del model sanitari neoliberal que fan els Comuns i que a grans trets coincideix amb la diagnosi feta per Laia Estrada i Xavier Milian, fins a la proposta d'una educació infantil 0-3 anys gratuïta que ha fet ERC en campanya, passant per un diàleg polític amb l'Estat que l'obligui a l'amnistia i al referèndum. Les peces en gran manera hi són, manca només la voluntat i una intel·ligència republicana capaç de formular un nou contracte social com a programa de les esquerres sobiranistes. Tal com animava el Forum Republicà del Sobiranisme Progressista o el recent manifest republicà d'un conjunt de forces d'opinió de tot l'Estat.

 

Albert Portillo és Politòleg i doctorand per la Universitat Complutense de Madrid sobre el republicanisme ibèric del segle XIX. 

Etiquetes: 

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (2)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Josep P.  16 de Febrer de 2021

A la contra

ERC cada dia més nacionalista i menys d'esquerres. Res a fer . El poder pel poder, les idees han mort pel camí.

Ramon Salvat Guarque - Reus  16 de Febrer de 2021

Molta lletra per ben poc

Que trist que algú que es suposa instruit i està en procés de doctorant, elimini la proposta més votada a la Catalunya d'avui amb quatre línies farcides de tòpics llacistes i d'infantilisme esquerranista.