Dilluns, 19 d'Abril de 2021

El desig de la doble ubiqüitat en la política

Els moviments del taulell d'escacs de la política son tan ràpids, que moltes vegades quan hom acaba de descriure la jugada que han fet, es troba amb un canvi d'estratègia i tot sovint contradictòria amb l'anterior. Això fa que tot acabi tenint una sensació de provisionalitat i un alt nivell d'improvisació, que fa pensar que pot ser aquesta és realment la manera en què són capaces d'actuar i portar endavant les seves mesures i actuacions, en funció de com "bufi el vent" de les enquestes o dels titulars de premsa quan es lleven al matí.

Vàrem parlar de les conseqüències que tindria per Catalunya, com si es tractés de l'efecte papallona, la fallida moció de censura de Múrcia i les eleccions de Madrid que ha fet que la vista del PSOE quan llegeix la informació del matí, es decanti per obtenir rèdits als comicis madrilenys, donat que les d'ací, ja han passat (i no com haguessin volgut), fet que no li ha comportat cap dificultat situar-se novament al costat de la dreta (PP) i l'extrema dreta (Vox). A l'hora de votar en contra de la presa en consideració, ni tan sols ho volen debatre, la revisió de la "llei mordassa" i el delicte de sedició, ambdós mesures que es varen comprometre a revisar. Els vots, com sempre manen i ara sembla que no és moment de jugar-se-la amb compromisos electorals propers.

Aquests moviments, òbviament afecten la investidura del que ha de ser el 132è president de la Generalitat, tenint en compte que varen suportar el pes de la campanya ERC en una taula de diàleg i en una negociació amb l'estat, amb l'objectiu d'arribar a la independència, ja que en les quasi dues hores del discurs d'en Pere Aragonès, tan sols va esmentar una vegada la taula de negociació (recuperant l'expressió correcte en lloc de diàleg), però en cap moment va esmentar la independència, el diàleg o la negociació. Conscient possiblement de la dificultat afegida per poder fer passes en aquest sentit, acordant amb la CUP dos anys per poder-ho intentar.

Tot i que les eleccions varen donar un clar resultat del 52% dels vots als partits independentistes, és cert que PSC-PSOE i ECP, per la seva posició poden veure dos possibles eixos. L'esmentat de l'independentisme, però també la decantació en vers els partits d'esquerra, posició en el que ells tindrien opcions de govern. Intentar, però per part del candidat de sumar-ho tot (consens, va ser una de les expressions més utilitzades) intentant incloure a ECP en l'equació, li ha portat a encetar les negociacions amb la CUP en lloc de JxCat. Òbviament perquè, com està passant en els darrers temps, els primers tenen el desllorigador del govern, però pot ser també perquè ECP veiessin que podien formar part del projecte, sense valorar prou que el encreuament dels dos eixos esmentats (esquerra-independència), si bé són possibles, però no els partits que ho representen.

En aquest escenari per poder assolir un acord d'investidura, l'interès propi dels partits segueix sent un factor important. S'ha reconegut que el Consell per la República és un entrebanc per poder avançar entre els dos actors principals (ERC-JxCat), no tant pel consell, més aviat per qui realment el pot controlar. Com també ho és l'assignació de conselleries a cada partit en la futura coalició, amb la mirada posada en els fons europeus que tenen d'arribar (avui endarrerits pel TC d'Alemanya), que dóna més o menys pes polític a qui dirigeixi el departament. Tot acceptant que tant ERC com JxCat acabaran fent govern, ja que a cap dels dos els interessa la convocatòria d'unes noves eleccions, raó per què si bé cal tenir govern aviat, millor fer-ho de manera que eviti les experiències dels governs anteriors.

Voler i doldre ha estat la pretensió de Pere Aragonès, si ens atenem tant a les declaracions com al discurs d'investidura, es veu que la posició que a hores d'ara defensa, és d'una certa equidistància entre ambdós eixos (esquerra/independència) com si ambdós fossin incompatibles. Treballar per millorar la situació de la ciutadania de Catalunya i atendre les necessitats derivades de la pandèmia (obligació de qualsevol dirigent), a la vegada que mantenir, però amb baixa intensitat, el vessant independentista o republicana, fet que em porta a recordar que l'objectiu de demanar un estat independent, s'ha presentat sempre com la manera per millorar la situació econòmica, política i social del país. Si és així aleshores, no caldria posar en primer lloc aquest objectiu?, o potser ha quedat posposat al moment en què la situació de la població sigui prou bona i la gent estigui satisfeta amb el que té (permeti'm pensar en aquesta utopia), si fos així, quin sentit tindria dedicar després tots els esforços a la independència?

La realitat és que en la situació actual segueix la repressió. Recordem que fa pocs dies varen encetar un nou cartipàs amb processament del president Torrent i els membres de la mesa del Parlament i la sanció al president Torra per fer un correu als funcionaris de la Generalitat, a la vegada que el govern espanyol és amonestat per la Comissaria de Drets Humans del Consell d'Europa per la violació a la llibertat d'expressió i la discrecionalitat en l'ús de les actuals normes legals que permeten els processaments no tan sols de rapers, cantants, actors, també regidors oi mecànics. Friedrich Nietzsche ens deia que era fàcil complicar les coses, però difícil fer-les senzilles. Esperem que els parlamentaris i els partits polítics a qui representen sàpiguen fer-ho bé.

Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges