Tema delicat el de la prohibició del vel islàmic a la feina. La recent sentència del Tribunal de Luxemburg que avala l'acomiadament d'una treballadora pel fet de portar el hijab obre la caixa dels trons i un debat controvertit amb arguments vàlids tant de defensors com de detractors. Al·legar motius religiosos no és políticament correcte i per això la sentència s'entesta a especificar que la prohibició no representa una discriminació directa en aquest sentit, sinó que respon al dret d'una empresa privada a oferir una imatge neutral als seus clients per part dels treballadors que estan de cara al públic. De fet, aquest és el principal argument dels que estan a favor de la sentència, justificant que l'empresari privat té dret a marcar una línia i decidir si vol que els treballadors portin corbata, uniforme, barretina o vagin mig despullats.
Posar en dubte els drets que té o deixa de tenir l'empresa privada sobre els seus treballadors és entrar en un terreny relliscós, però en tot cas el que sí que hem de fer entre tots és deixar-nos d'eufemisme i dir les coses pel seu nom abans d'emetre veredictes. Vetar un treball a una dona perquè porta vel és equiparable a l'anunci de feina que entre els requisits especifica “bona presència”. Absteniu-vos-en lletges, grasses i madures, haurien de dir! Perquè al cap i a la fi és aquest el sedàs que fan servir moltes d'aquestes empreses privades per seleccionar, per exemple, dependentes de cadenes de roba o de grans magatzems comercials.
Sí, és cert, la sentència del Tribunal de Justícia de la UE no és una sentència que parli de religió. És una sentència que parla de drets d'imatge i és una sentència que avala, per sobre de tot, el dret a discriminar una persona per com es projecta, ja sigui per una qüestió de vestimenta –en aquest cas, amb càrrega religiosa–, o per una condició física allunyada d'estereotips. Però, és clar, admetre això seria admetre el caràcter roí de la condició humana i és més fàcil tapar-ho, ara amb el hijab.
Mercè Ribé és periodista.
