Diumenge, 13 d'Octubre de 2024

El manuscrit perdut de Dylan

10 de Novembre de 2016, per Jordi Cervera

Encara porta cua l'enrenou del Nobel de Literatura. Bob Dylan l'ha acceptat d'una manera no gaire formal tot i que no està clar si farà la cobra als de l'Acadèmia i no l'anirà a recollir. M'encanta Dylan, però el Nobel de Literatura em sembla un excessiu intent de popularització/banalització del guardó. I sí, és cert que Svetlana Aleksiévitx, Mo Yan i fins i tot Patrick Modiano no han aixecat tanta polseguera com Mr. Zimmerman, però per molt poeta popular que sigui i per molt que mig món sigui capaç de dir que la resposta és al vent, que l'altra meitat sàpiga que els temps estan canviant i que tots plegats dominem a la perfecció la història de Rubin Hurricane Carter, no sabria dir si podem posar-lo al costat de Saramago, Seamus Heaney, Octavio Paz, García Márquez, Eugenio Montale, Sartre, Steinbeck, Faulkner i fins i tot Winston Churchill, que, de fet, estaria molt més a la frontera literària que els altres.

Dylan és un Nobel amb TRES llibres. El recopilatori Letras 1962-2001, amb totes les cançons, editat per Global Rhythm, la magnífica editorial de Julián Viñuales, que va ser capaç de passar l'essència de la música al paper amb una efectivitat i una màgia úniques i que ara publicarà Malpaso; una mena d'autobiografia ben particular, Crónicas. Volumen 1, i Tarántula, l'única que es pot considerar com a creació de ficció fora dels escenaris, que va ser un fracàs comercial i amb fragments com aquest que va traduir Alberto Manzano també per a Global: “El caballo eructa y tú del hermano mayor de Indiana, el que te azota con su cinturón, y tú que no buscas una razón a tu tortura, y yo quiero tu lengua horizontal, dentro del Reflejo, el perfecto juicio final y estas crueles pesadillas en las que los albañiles me presentan horrorosos contactos y los Hermanos Marx gruñen NO QUIERO TU SABIDURÍA y tus muslos están medio despiertos y yo tan Harto tan Harto de estos amantes en papeles Bíblicos.”

Però poca gent ha esmentat una altra peça del catàleg de Viñuales, Fotoretórica de Hollywood, publicada aquí l'any 2009, també a Global i en traducció de Miquel Izquierdo. Eren 23 poemes perduts que Dylan va escriure l'any 1964 a petició del seu amic, el fotògraf Barry Feinstein. I, de fet, era un manuscrit tan perdut que ni l'autor recordava haver-lo escrit. Fos com fos es va convertir en un llibre on les imatges de Barry retrataven la decadència de Hollywood i les paraules de Bob es convertien en el contrapunt sovint arbitrari, sovint hermètic i sempre insòlit, d'una realitat contemporània.

Un treball impecable, sorprenent, magnífic, que arrodoneix a quatre el total de llibres del nou premiat, però que encara no acabo de tenir clar si mereix el Nobel de Literatura. En qualsevol cas, i tal com diu ell en un d'aquests versos, “bé, doncs moltes gràcies / no ens truqui / ja li trucarem”.

Jordi Cervera és escriptor i periodista.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges