Tot i veure la persistent, obstinada i pacífica reivindicació del Avis i Àvies per la Llibertat de Reus, penso que amb un estat -independentment del govern de torn- acostumat a utilitzar la força i la repressió per controlar el que considera el seu territori, la seva propietat, només s’hi pot enfrontar fent servir les mateixes eines. Això és totalment impensable atenent la manera de ser del poble català. Per tant, a la catalana, ja es veu que som on érem fa més d'un any, i que d'aquí no ens mourem.
Sí que és cert que tot moviment pacífic sempre és benvingut, i és el que s’ha de fer a falta d'altres -possibles, però inviables- actuacions, encara que només sigui per estar d'acord amb un mateix i en defensa de la dignitat particular i d'identitat de poble, però sempre des del ple convenciment que la realitat que ens toca viure no es veurà modificada... Tret de fer canviar radicalment el guió, fet que, per ara, no es fàcil de visualitzar, malgrat que una bona meitat de ciutadans de Catalunya, a falta d'un referèndum que ho quantifiqui, ho podria estar desitjant.
De fet, pot ser que el millor sigui prendre-s’ho amb calma, perquè el disbarat és de tal magnitud que possiblement caigui de madur. El que passa és que, mentre madura, els seus efectes s’emporten pel davant drets, dignitats i llibertats. A la vegada, s'afegeixen graus al nivell de ridícul, d'extravagància, d'excés, de manca d'equitat i de rigor, de la total incompetència política per solucionar els problemes polítics.
També el fet de veure els Avis i Àvies de Reus porta a pensar en un abans i un després en la mentalitat del catalanisme (qui no només viu a Catalunya, sinó que la sent com a part seva). Els avis d'ara bé que es podrien quedar a casa, perquè allò que havien de fer ja ho han fet amb escreix, però haver arrossegat una herència que no els ha omplert els fa sortir al carrer per mirar de deixar als descendents alguna cosa millor, més digna.
El passat no ens ha d'encotillar de cara al present per tal de poder lluitar pel futur que devem als nostres fills i néts, perquè puguin tenir la llibertat de decidir per ells mateixos el què, el per què i el quan d'allò que convingui, d'acord amb la seva consciencia.
O sigui que, pel que pot veure qui ens vol ben domats, si es pensen que amb la repressió i els vergonyosos (pel seu paper) judicis als qui són diferents i, per tant, pensen diferent, canviaran de manera de ser i de pensar, ho porten clar. Que no ho veuen, que aquesta actitud encara fa més radicals els qui no estan conformes, confirmant-los que sí, que són una d'una altra manera, ni millor ni pitjor, senzillament, una altra cultura?
