La història d'Espanya en el darrer segle i mig ha estat plena de cops d'estat militars. Els càlculs dels historiadors donen més de 40, des del de Martínez Campo el 1874 fins al darrer de Tejero de 1981, si hi sumen les conspiracions i els intents no reeixits (que varen ser uns quants, fins i tot en els anys següents a la mort del dictador). Molts d'ells, la majoria, varen acabar amb els governs que hi havien aleshores, tret del darrer que es va intentar posar en pràctica ara fa 40 anys i va poder ser desactivat, tot i que va generar en la classe política un desig de recentralització, si atenem el canvi d'orientació que va incidir en les polítiques posteriors amb el nou govern de Calvo Sotelo, a partir d'un informe de l'advocat Eduardo García de Enterría. Això, generat a conseqüència del cop d'estat del 23 de febrer i que va donar peu a la promulgació i intent d'aplicar lleis que pretenien recuperar competències de les CCAA com la famosa LOAPA, que el TC de les hores va resultar més respectuós amb la tan amanida Constitució i la va declarar inconstitucional 14 dels 38 articles. Sentència que avui, donada l'orientació del màxim tribunal, resultaria impensable.
Però mai al llarg dels temps i amb tan nombrosos actes contra el govern legítim, havíem tingut ocasió de veure com es feia una "celebració" al més alt nivell polític i institucional d'un cop d'estat fracassat militarment, amb la presència del cap de l'estat, del govern espanyol i diputats al Congrés. Resultat paradoxal que es faci un acte de commemoració d'aquesta transcendència per evidenciar que hi va haver un moment, no massa llunyà en el temps (molts dels que varen intervenir o participar, coneguts o no coneguts, encara són vius i en actiu) en què hi havia qui estava disposat a saltar-se les normes democràtiques amb les armes a fi de defensar, com va cridar Tejero "Todo por España". Ells ho consideraven un bé major no gaire clar, que entenc que responien a les seves idees i els seus interessos. Plantejar l'acte com una afirmació de fortalesa de la Constitució, posant de manifest per fer-ho que hi va haver un acte il·lícit com és un cop d'estat, no té massa sentit i porta a la memòria aquella frase llatina d'origen medieval quan deia "Excusatio non petita, accusatio manifesta".
Certament una vegada escoltats els discursos fets a l'acte del passat 23 de febrer, però també l'endemà al faristol del Congrés dels diputats, en plena sessió de revisió de l'estat d'alarma, ens adonem que no es va parlar de la fortalesa de la societat que volia una democràcia, de la solidesa dels ideals de qui varen estar aquelles hores tancats amb l'amenaça de les armes o de la ciutadania que no estava disposada a suportar noves involucions militars. Tampoc es va parlar del contingut de la Constitució i l'aplicació de les lleis en defensa de la legalitat i la democràcia. Els discursos varen versar en tot moment en el cap d'estat, que sembla ser va ser l'únic que va ser capaç de desarticular nou hores després la trama militar.
Certament la sensació que quedava després de la mitja hora de l'acte i els "viva" al rei emèrit, era que no es tractava d'un acte en reconeixement de la Constitució, sinó un acte on es volia fer un homenatge a l'anterior cap d'estat, absent a l'acte. El mateix dia i en el mateix lloc, al Congrés dels Diputats se celebrava a la tarda una sessió en què el PSOE rebutjava una proposició no de llei d'ERC, en la que s'instava a la regulació de la inviolabilitat del rei, proposta que Pedro Sánchez havia anunciat en diferents ocasions que estava d'acord amb aquesta revisió, però que finalment no es va acceptar, una vegada més contradient-se doblement, en el rebuig a la revisió i acceptant i sumant els seus vots als del PP, Cs i Vox, que diu s'ha de combatre.
Aristòtil, considerat un dels pares de la filosofia occidental, deia "la democràcia va tenir el seu origen en la creença de què, sent els homes iguals en certs aspectes, ho eren en el tot". Aquí es potser on rau les diferents posicions que es varen veure dimarts 23, la igualtat entre tots els ciutadans. En tant, uns partits (PSOE, PP, Cs i Vox) donaven suport a la figura del cap d'Estat com el salvador de la democràcia, d'altres (ERC, JxCat, PDeCAT, CUP, PNB, Bildu, Compromís i BNG) negaven la seva assistència a l'acte, al mateix temps que demanaven la desclassificació dels documents del 23-F i presentaven un manifest conjunt (tret de PNB, que manté una calculada equidistància) en el que deien que "en tant l'Estat se suporti amb els mateixos estaments polítics, policials, judicials i monàrquics, ni existirà normalitat democràtica, ni aquest Estat podrà ser considerat una democràcia plena".
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg
