Encara tenim Sant Jordi ben recent per deixar de parlar de llibres. A pop a poc, ja anirem esmorteint entre tots aquesta eufòria col·lectiva que cada abril ens sacseja, potser perquè ens sentim culpables perquè no hem complert i no hi havíem pensat prou, fins que no ens ho recorda la celebració de la diada de Sant Jordi, que hem de comprar llibres i, sobretot, llegir-los. Que cada dia i cada minut tenim entre les mans tantes cabòries i tantes pantalles amb imatges virtuals, que ens oblidem d'unes planes de paper ben relligades que ens fan més grans.
Els editors, que són aquells que donen forma a les benvingudes dèries dels escriptors i les posen a disposició dels lectors, previ pas pels saberuts llibreters, ja n'han parlat a bastament aquests dies en aquest diari, de com encaren el futur en un sector capdavanter al país que ha passat uns anys força durs. “Les preocupacions són tantes que ja intento que no em preocupin”, deia un editor, que a sobre té la pega de ser de fora de Barcelona.
Tocat per la crisi voraç, el mercat editorial ha perdut gairebé un 40% de la facturació en els darrers anys. El 2014 va ser l'any més negre, el 2015 va poder parar l'hemorràgia i ara diuen, sense gaires rialles, que comença una recuperació. Molt sensible, això sí, quasi impalpable. Conscients, però, que ja no tornaran a la facturació dels anys gloriosos 2006 i 2007. Estem en el moment d'aquell gol que no decideix cap final però que encara ens manté en la competició (una comparació mal triada, segurament, per la distància conceptual que separa els mons del futbol i dels llibres). L'edició en llengua catalana, com que és més petita, també és la que rep més bastonades. I els nostres editors diuen que han hagut de fer tirades encara més petites per adaptar-se a la realitat. Però publiquen molts títols. Més que mai. La llàstima és que no se'n venen més. I, sobretot, que no se'n llegeixen prou. La realitat, en aquest sentit, fa feredat.
