En acabar la Segona Guerra Mundial, es produí a Europa un moviment de renovació del cinema. Va començar a Itàlia, ja en plena guerra i en la immediata postguerra. El neorealisme italià va ser una manera diferent de veure el cinema italià fet fins aleshores. A finals dels 50 i començaments dels 60, a França i el Regne Unit van bufar nous vents per al cinema. El resultat: la nouvelle vague francesa i el free cinema anglès. Entrats els 60, fou el torn del cinema alemany i l’espanyol. Nou cinema alemany i "nuevo cine espanyol", sense oblidar els moviments renovadors del cinema dels països del’est d’Europa, sota l’òrbita de la Unió Soviètica.
Situats en aquest punt, és hora d’analitzar la "nouvelle vague francesa" i els homes que la feren possible. Jean-Luc Godard, François Truffaut, Alain Resnais, Eric Rohmer o Claude Chabrol, entre molts d’altres, eren homes que procedien de la redacció de la mítica revista Cahiers du Cinéma dirigida per André Bazin. Aquestos joves inquiets van reivindicar un seguit de directors nord-americans els quals, fins aleshores, eren considerats artesans de la potent indústria de Hollywood. Ells foren els artífexs de reivindicar l’autoria de gent com John Ford, Howard Hawks, Nicholas Ray, John Huston o, fins i tot, el mateix Alfred Hitchcock.
Posats en aquest punt, és hora de veure el resultat pràctic en imatges el que només en un inici era lletra impresa. El 1959, tres pel·lícules i tres nous directors van revolucionar l’acadèmic i encarcarat cinema francès anterior. A bout de souffle de Jean-Luc Godard, Hiroshima, mon amour d’Alain Resnais o Les quatre-cents coups de François Truffaut, vista el dimecres passat al nostre cineclub, com a mostra inaugural del cicle que dediquen a aquest sensible i delicat director, van enlluernar públic i festivals i, des d’aleshores, el cinema francès serà una altra cosa.
Un cop feta aquesta introducció, és l’hora de centrar-nos en l’obra del director que ens ocupa, François Treuffaut. L’anomenada obra inicial té trets autobiogràfics i, vista ara, conserva tota la seva modernitat. Amb aquest film ens introdueix un personatge i actor que es repetirà en la seva filmografia. Es tracta d’Antoine Doinel, encarnat per Jean-Pierre Léaud, al qual veurem créixer en films d’aquest cicle com Baisers volés o Domicile conjugal. Per motius aliens, no veurem en aquest cicle la cloenda del personatge Doinel/Léaud a L’amour en fuite. De totes maneres, tornarem a veure a Léaud a la cloenda del cicle en la producció anglo/francesa 'Les deux anglaises et le continent'.
François Truffaut, amb el seu estil romàntic, sensible i, al mateix temps, irònic fou un home que conreà diferents gèneres cinematogràfics i, en aquest cicle, podrem veure la seva varietat de registres. No són ben diferents 'Jules et Jim'', 'La peau douce' o ''La mariée était en noir?'. Una altra de les virtuts de l’autor francès és la seva empatia i capacitat de dirigir els seus actors i, sobretot, les seves actrius. En aquest cicle podrem admirar el treball de dives del cinema francès com Françoise Dorléac, la malaguanyada germana de Catherine Deneuve, morta prematurament d’accident automobilístic. També veurem dos regirstres interpretatius ben diferents de Jeanne Moreau o la companya femenina d’Antoine Doinel, Claude Jade.
Amb aquest cicle ens quedem curts, doncs ens manquen obres fonamentals de la seva filmografia com 'La sirène du Mississip'i o 'La nuit américaine' entre la seva àmplia filmografia. Una filmografia ben intensa que una mort relativament prematura va estroncar.
Aran només ens toca estar preparats per gaudir de la frescor de les seves obres perennes i sempre modernes i actuals.
