Els darrers anys, el futbol reusenc ha trencat tòpics i ha estat protagonista constant. El capítol més recent de la seva història ha estat, tot just, la pèrdua del referent, el CF Reus Deportiu. Després de cent dotze anys de vida, que es diu aviat.
Però els sentiments -a diferència de les societats anònimes esportives- no moren. Com passa arreu, i especialment aquí amb el dol anticipat viscut, ha arribat el moment de donar un relleu digne al Reus. D’escriure, a partir de les lliçons apreses, un nou capítol del llibre.
En aquest sentit, el projecte anunciat recentment té diversos punts forts: impuls del talent local, competitivitat esportiva, un estadi com a nucli, optimització de recursos i altres.
En l’altre costat, els legítims dubtes tenen a veure amb la identitat, i es poden simplificar en dues preguntes: Serà aquest el comentat relleu digne? Es preservarà la identitat del CF Reddis?
Personalment, crec que es pot respondre afirmativament a ambdues qüestions. Anem per parts.
Com no pot ser d’una altra manera i per moltes raons, l’ADN Reus hi tindrà un pes destacat. La Fundació hi aporta -més enllà d’una base preparada- uns símbols i una munió de gent amb sentiment inequívocament roig-i-negre. El mateix que asseguren la plataforma Sempre Reus 1909 i les penyes i aficionats que van confirmant el seu suport. El propi Edgar Badia ho veu amb bons ulls, i és lògic: el Reus serà allà on sigui la seva gent.
Pel que fa als blanc-i-blaus, que no deixen de ser roig-i-negres en la major part de casos, poden anar més enllà de la tradició i, dit amb el màxim respecte, transformar-se en papallona. Per exemple, amb una massa social i un escenari que no els són habituals. La seva identitat ha de ser present en el projecte, i això es pot fer de diverses maneres.
Tot i que legalment no parlem d’una fusió, sinó d’un model propi -Reus style, com sempre- en la pràctica s’hi assemblarà força. I no ha de fer por. D’haver guanyat aquesta, no existirien els Lleida, Saragossa, PSG, Sampdoria, Roma i molts altres.
És el camí que prendrà, amb total seguretat, el futbol de categories modestes, i potser l’únic possible. A casa nostra, al mateix temps, cal intentar que sigui el millor.
El nou capítol del qual parlem ha de ser escrit per moltes mans. Comptem amb base esportiva i social i amb suport públic, i cal anar-hi sumant els àmbits empresarial i mediàtic, per unir els ingredients que fan possible refundacions i casos d’èxit en general.
Es tracta de generar l’ambició, el relat i la simbologia -sempre amb la flama present- per projectar-nos, si més no, un altre segle.
Per tornar a ser referència en el futbol català.
Per deixar de ser una mena de càrrega i passar a ser un motiu més d’orgull i projecció de la ciutat. Perquè, abans que la tercera o categories superiors, cal conquerir, definitivament, una fita més important: el cor de tots els reusencs.
Ha arribat l’hora de passar de la decepció a l’esperança, i d’aquesta a la il·lusió. De recuperar vells cants i de cridar ben fort "jo sóc del Reus fins a morir".
Josep Maria Piñol és membre de la plataforma ‘Sempre Reus 1909’
