Noi de Tona 25 de Març de 2015
Gran persona en Bahíllo!
Un comunista dels d'abans i no com aquests "pijoprogres multicultis sustaniblas da dabò" que hi ha avui en dia! De pedra picada!
La mort de Domingo Bahillo m’ha agafat, com a tothom qui el coneixia, d’imprevist. Com aquell qui diu, se’ns en van els ‘homenots’ reusencs (aquest concepte tan ‘josepplanià’, que no hem sabut substituir segons els cànons correctes de les encara avui necessàries polítiques de gènere...), de tota una generació: Jaume Amenós, Ramon Ferran, Rosa Magrané, Santiago Esteva, Enric Pàmies,... i ara Domigo Bahillo.
Molta gent en parlarà, del Bahillo ‘polític’, del PSUC, del PCC. O de Comissions Obreres. I amb molta raó. Home de barri, d’origen castellanolleonès, lluitador inesgotable per la justícia social i la millora de les condicions de vida de la ‘seva’, la nostra gent, jugant-s’hi, molt sovint, el tipus... Sant Josep Obrer ha estat una icona en el moviment veïnal de la ciutat, dels esforços per dignificar i personalitzar positivament una zona sud de Reus on la gent gran encara hi recorda els noms dels masos i les partides.
Permeteu-me que hi posi l’apunt ‘cultural’, almenys des de quan un servidor el va tractar, a inicis dels anys 90, quan una colla de gent ‘jove’, més que menys polititzats, vam modestament rellançar l'Òmnium, que la llegenda popular reconeixia popularment com a 'Mòmium', a la vora de tancar portes, després d’unes juntes hiperactives dels anys 70 i 80, en un moment en què l’entitat no estava en boga i els centres de normalització lingüística ‘ocupaven’ -ben oportunament- el paper d’aprenentatge i difusió de la llengua que desenvolupava -també encara avui- la ja històrica entitat cultural.
És en aquest precís moment, quan amb més voluntat que recursos vam ‘obrir finestres’, que persones com Domingo Bahillo van esdevenir més que imprescindibles. Amb la voluntat d’arribar als barris, el dirigent veïnal va fer de palanca perquè molts dels ‘seus’ conciutadans es posessin a aprendre la llengua del país.Trencava el mite d'un catalanisme cultural concentrat ravals endins. Col·laborador en tot moment, sempre amb un neguit del lluitador inconformista, mai va tenir un ‘no’ per a Òmnium...i gosaria dir que per ningú. Encara recordo, megàfon en mà, convocant el veïnat a una sessió de cinema infantil en català al centre cívic del barri, i tantes altres convocatòries per parlar de com arribar als ‘noucatalans’, traient el temps de mil batalles veïnals, que ell encarnava amb decisió i sense complexos de cap mena.
I ara ens ha deixat. Tot just quan encetem la recta final d’aquest procés polític nacional que tant ens fa patir i gaudir alhora. L’havíem retrobat a la Plataforma Local pel Dret a Decidir, ell sí, ‘decidit’ a recomençar de nou...Capaç de bastir ponts amb tothom, pensés com pensés, amb un humanisme que el desbordava per tots cantons, mai va desvincular la lluita social de la nacional, ni quan el dret a l’autodeterminació, i ja no diguem l’independentisme, no gaudia de ‘pedigrí social’ entre les ‘esquerres’ del moment que molts pretenien representar. Gràcies per tot, amic Domingo. Descansa en pau.
Anton Baiges Gras és filòleg.
Etiquetes:
