El senyor Pablo Iglesias va aterrar la setmana passada a Barcelona i amb un parell de declaracions vistoses en va fer prou per esvalotar el galliner independentista. Entre el míting de la Vall d'Hebron i les dades demoscòpiques amb què ens han amanit els butlletins de notícies i les tertúlies subsegüents, hi ha una certa tremolor de cames en alguns sectors que pensen que se'ns està covant l'arròs i que si no es convoquen aviat les plebiscitàries aquest senyor de la cueta ens passarà la mà per la cara i potser ens la hi passarà igualment encara que es convoquin eleccions aviat, perquè hi ha una part de la ciutadania d'aquest país que ha quedat ben encaterinada pel missatge de Podem.
Cal patir? Depèn de què s'entengui per patir. No tinc cap dubte que farà forat aquesta mixtura ideològica que barreja el lerrouxisme més seductor i la cara més revolucionària del falangisme primigeni, amb aquest odi primari a la democràcia liberal i aquest menyspreu pel sistema tradicional de partits. El mateix odi populista que, salpebrat amb una mica de nacionalisme i un molt de catolicisme, va sorgir als anys trenta del segle passat. Vuitanta anys després sabem que tant el lerrouxisme com el populisme (per dir-ho finament) primoriverista van ensibornar prou gent per fer-nos desviar del camí nacional i tornar-nos a la casella de sortida en el terreny social.
Probablement ara ens passarà el mateix, o almenys passarà que els cants de sirena seduiran prou gent per fer-nos embarrancar una temporada. Heu de pensar que si fóssiu espanyols us costaria molt resistir-vos a aquest clau roent, vista la misèria política dominant. Tanmateix, veient la consistència ideològica del fenomen Podem, hi ha pocs dubtes que l'experiment acabarà entre malament i fatal. Això sí, fins que no se n'adonin prou electors, hi haurà hagut un cicle electoral pel mig. Podem tornar a topar amb la mateixa pedra del populisme?: Podem. Paciència i resignació. Com més de pressa pugin, com més expectatives generin, més aviat baixaran.
