Aquest dimarts ha quedat certificada la incapacitat manifesta dels caps de llista de les principals forces polítiques espanyoles per arribar a un acord per formar govern. El que ha passat aquests darrers quatre mesos és força greu, però sembla que n'hi ha més d'un que no està gens preocupat per anar a unes noves eleccions al juny. I encara pitjor, n'hi ha més d'un que sense cap mena de rubor ha buscat volgudament aquesta situació amb la confiança que tornar a les urnes li reportarà un millor resultat.
La pregunta que els hauríem de fer és si han valorat serenament quin cost tindrà per al seu lideratge i per al seu partit la incapacitat de negociar i d'arribar a pactes demostrada fins ara. Perquè de ben segur que n'hi haurà més d'un, i de dos, que es preguntaran si el 26 de juny paga la pena triar entre uns candidats que han demostrat una incapacitat manifesta per fer la seva feina, per fer allò que els havien encomanat.
Perquè si una cosa va quedar clara el 20 de desembre és que a l'Estat espanyol s'havia trencat l'esquema del bipartidisme hereu de la Transició i els ciutadans demanaven una altra mena de governança, més plural i necessitada de pactes. I els líders de les principals forces, les noves i les velles, no han entès o no han volgut entendre aquest missatge. Què passarà si el 26 de juny es repeteixen els resultats sense unes majories clares? Tornaran a fer gala de la incapacitat manifesta que han demostrat fins ara i tindran la barra de tornar a convocar eleccions, aquest cop a la tardor?
Quan es va votar el 20 de desembre, els electors no esperaven que hi hagués una segona volta, però malauradament així serà. I no perquè estigui previst al sistema electoral espanyol, sinó per la incapacitat manifesta dels líders polítics de teixir pactes. En una segona volta clàssica, hi ha caps de llista que es queden pel camí, ja veurem si aquí acabarà passant el mateix l'endemà del 26 de juny.
