Encara que després dels darrers anys de Brexit, de populisme i de Boris Johnson no ho sembli, la Gran Bretanya és un gran país. És un país sòlid. Pocs països han sabut combinar tradició i modernitat, democràcia i responsabilitat, drets i deures, poder i transparència. Ha estat la llar del contractualisme i del liberalisme social i conservador, el bressol del sindicalisme i del laborisme, ha estat el país capaç de mantenir les seves institucions de govern en evolució durant segles i ha estat una gran potència mundial fins a la meitat del segle passat. Va ser un gran país i ho continua essent. Un dels seus actius més importants és haver aconseguit teixir una xarxa institucional i cívica, una cultura política democràtica que avui en dia és especialment important.
Però la Gran Bretanya ha canviat molt en els darrers cinquanta anys. Els canvis de la població són importantíssims. Avui la Gran Bretanya és un país multicultural, multiracial i amb una diversitat religiosa important. Aquest canvi és conseqüència directa del seu passat colonial i de les vinculacions que ha sostingut a través de la seva Commonwealth. La Gran Bretanya viu des de fa més de cinquanta anys una progressiva i persistent immigració que ha transformat els carrers, les escoles, els mercats i el conjunt del país. Aquesta transformació toca el nucli mateix de la identitat britànica. Més enllà de les aparences i dels relats d’uns i altres, honestament crec que el seu principal desafiament és precisament la gestió d’aquesta diversitat cultural i religiosa. Malgrat l’enorme influència americana en la seva cultura, el model identitari i d’integració americà no crec que pugui funcionar a la Gran Bretanya: els Estats Units han estat sempre una terra d’immigrats, d’exploració, d’experiment, d’acollida, sense una església dominant, sense noblesa i massa tradicions. La Gran Bretanya ha estat tot el contrari fins fa unes dècades.
Per tot plegat, la pregunta sobre la identitat britànica, la britishness, pren una gran importància. Durant una estada meva a Oxford l’any 2012 vaig poder seguir en directe l’acte d’inauguració dels Jocs Olímpics. La impressionant sessió d’obertura dels Jocs Olímpics de Londres va presentar un assaig de resposta a aquesta pregunta. I sembla que va agradar a la gran majoria de britànics. El director de cinema Danny Boyle ―autor de Slumdog Millionaire― va ser l’encarregat d’idear-la i realitzar-la. Des d’un punt de vista tècnic i mediàtic fou impecable: una realització pensada per a la televisió que mostrava la potència d’un país amb la BBC al darrere. Els continguts, com no recordo haver vist mai en altres sessions inaugurals dels Jocs Olímpics, van fer-se i pensar-se en clau britàniques intentant mostrar al món el millor del seu llegat i de la seva identitat. En síntesi, Boyle ens mostrà un seguit d’aspectes constitutius de la història i la identitat britàniques. Ja la primera escena ens ensenyava la mateixa realitat constitucional del United Kingdom format per quatre nacions. Després, imatges de la revolució industrial amb la burgesia i la classe treballadora. I en seguirien altres que associarien els britànics com els impulsors del sufragi universal i el dret de vot de les dones, de la llibertat, del NHS ―la sanitat pública― i, fins i tot, d’Internet. El país de Shakespeare, de la música, de l’entreteniment i l’humor ― Mr. Bean i l’Agent 007. També ens mostrava la seva realitat de país multicultural i multiracial, això sí, amb la seva admirada Queen. Cap senyal religiós o espiritual: la secularització de l’esfera pública és un altre signe inequívoc britànic. Boyle va intentar crear un relat inclusiu de la identitat i projectar-lo així al món. Tots aquests aspectes poden formar el gruix de la britishness del segle XXI. Una britishness amb grans desafiaments. Quins són?
El primer, la Unió Europea. Crec recordar que en la presentació no apareixia cap referència a Europa. Per a molts britànics, Europa, el continent, no forma part de la seva identitat. Per a molts, la bristihness té com a centre l’antic Imperi Britànic i se senten més propers als angloindis o als novazelandesos que als francesos i espanyols. El record de l’Imperi, especialment en la població gran i anglesa, encara funciona com a factor d’identitat. S’ha dit moltes vegades que la victòria del Brexit era el resultat d’una campanya centrada en temes econòmics i fluxos econòmics amb la Unió Europea. No, o no solament. Existeixen unes raons culturals fondes que expliquen el seu allunyament. Probablement aquest sentiment se situa més en la població anglesa, rural i gran, i aquesta és la que més participa en els processos electorals i en la conformació de l’opinió pública. El trencament, amb un acord en el darrer minut, ja no té retorn. El trencament aïllarà més la població i potenciarà el seu sentiment insular.
En segon lloc, i probablement per a mi més important, és la gestió de la interculturalitat no occidental. És un tema del qual es parla poc a la Gran Bretanya, i, malgrat que a Londres tenen un alcalde musulmà d’origen paquistanès, Sadiq Khan, a la gran majoria de ciutats importants les poblacions africanes i asiàtiques viuen en condicions difícils o molt difícils i en guetos importants. Els fonaments de la identitat britànica s’assentaven, en els darrers segles, en el fet de ser una comunitat específica i homogènia des de la perspectiva ètnica, en la Corona, en una història i una llengua i cultura comunes, en una església pròpia ―l’anglicana― i en l’Imperi. Aquests trets essencials han canviat de manera radical en els darrers cinquanta anys. Des de la irrupció dels Beatles, com a signe de trencament dels cànons culturals i la massificació cultural en bona part gràcies a la BBC, la Gran Bretanya ha anat desmantellant els seus trets propis culturals: l’església anglicana, que resta més com un referent cultural quasi anacrònic que com un actor de vivificació del país; la llengua i la seva cultura cada vegada més americanitzada o globalitzada; l’allunyament progressiu dels escocesos i gal·lesos del Regne Britànic que, juntament amb l’enfrontament que es pot tornar a viure de manera intensa entre protestants i catòlics a Irlanda del Nord, posa en qüestió cada vegada amb major força la realitat històrica d’un Regne de quatre països; l’esfondrament ja sense retorn de les restes de l’Imperi i, finalment, veurem si la mateixa monarquia, el gran signe d’unitat del Regne Unit, serà capaç de sobreviure a la reina Isabel II.
I, en tercer lloc, la reaparició del nacionalisme anglès de la mà del Partit Conservador. Com ja sabem, els nacionalismes han estat històricament l’excusa més eficient i sovintejada per a encobrir els problemes de fons d’un país, per a dissimular-los i ometre’ls. En els darrers cinquanta anys ja vàrem viure l’episodi de Margaret Tatcher aixecant la senyera nacionalista amb l’excusa de reconquerir les remotes illes Malvines i així amagar les brutals reformes dels sectors públics que encara es poden veure i patir a la Gran Bretanya. Boris Johnson també va aixecar la senyera nacionalista amb el Brexit: l’objectiu era recuperar la sobirania britànica «segrestada» per la Unió Europea, deia. Amb tot, però, el reforçament d’aquesta mena de nacionalisme por afavorir, paradoxalment, el trencament del Regne de les quatre nacions.
En el nostre món multipolar i globalitzat ja no poden existir poders aïllats sense aliances prioritàries. Ni les Illes Britàniques, que poden honestament justificar que no han estat envaïdes des de fa més de quatre-cents anys, podran mantenir la seva independència. El món està abocat a governar-se a partir d’uns grans pols regionals d’integració política a l’entorn dels Estats Units d’Amèrica, de la Unió Europea, de la Federació Russa, de la Xina, de l’Índia, d’Àfrica del Sud i, possiblement, del Brasil. Amb el Brexit, el Regne Unit ja no podrà continuar essent el yellow submarine dels Estats Units. La Gran Bretanya, molt probablement sense Escòcia, haurà de decantar-se encara més per una aliança prioritària amb els Estats Units d’Amèrica, amb un estatut similar al de Puerto Rico. Així, els Estats Units tindran dos grans portaavions: un a l’Atlàntic Nord ―liderat per Anglaterra― i un altre al Pacífic ―davant de la Xina― que ja és el Japó.
No sé si els anglesos en són prou conscients, però el cop de porta del Brexit els farà perdre més sobirania, aquesta vegada cap als Estats Units.
I aquest serà probablement el cop mortal a la britishnnes.
Josep Maria Carbonell és professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals- Blanquerna
