Dissabte, 20 d'Abril de 2024
Si cerquéssim el concepte de negociació en alguna de les enciclopèdies clàssiques o les noves d'Internet, segurament que trobaríem mil i una definicions. De fet, sembla que cada vegada més, els conceptes queden una mica desdibuixats, en funció del moment en què l'interlocutor es troba. Tot i això, podríem dir que la negociació és, la voluntat (o necessitat) d'arribar a un punt d'acord entre les parts implicades en el procés, a través de cedir cada una d'elles una mica en les seves pretensions, a fi d'arribar a un punt d'acord en el que tots es poden sentir, no plenament satisfets, però si el menys decebut possible.
Quan s'estableixen unes converses i reunions, en les que l'objectiu és obtenir la investidura del candidat Pedro Sánchez a la presidència del govern, com és el cas de les que mantenen el PSOE i ERC, s'ha de creure que és una negociació el que s'està portant a terme, per tant ha d'haver-hi un diàleg, per arribar-hi a un acord. Però una vegada més en l'escenari polític espanyol, les coses mai són com semblen. De fet, tampoc ha de resultar estrany aquests canvis de discursos, sempre que el mateix president del govern en funcions, va fent canvis periòdicament (ja ens té acostumats), dels escenaris o marcs de referència en els que s'ha de desenvolupar les reunions. Recentment, ho ha definit com a "diàleg i seguretat jurídica". Al mateix temps que el ministre en funcions José Luis Ábalos, ha establert un nou procediment, quan diu "sense investidura, no hi haurà possibilitat de diàleg", la seva proposta sembla demanar, un acte d'adhesió i després, ja es veurà.
En qualsevol cas sempre s'estableix que el límit per parlar, reunir-se o negociar (resulta difícil saber que és el que realment volen) estava en la Constitució del 78. Reconeguem que és un marc de referència una mica ambigu. Pel que sembla, d'acord amb els posicionaments i declaracions, hi ha tantes constitucions com grups polítics, estaments de l'estat i posicions de poder. Podríem preguntar-nos si és la mateixa la que es va votar l'any 1978, redactada pels anomenats pares de la constitució, que la que entenien les forces armades en aquell moment, quan varen incidir en el redactat d'alguns articles?
És la mateixa Constitució, la que entenia José María Aznar, quan va signar els pactes del Majéstic, que la que va votar en contra, ell mateix en el moment del seu referèndum?, o la que ara defensa des de la FAES? També caldria saber si és la mateixa, la que interpretava el TC, quan va declarar inconstitucional alguns articles, la LOAPA de l'any 1982, que la que va utilitzar per retallar l'Estatut de Catalunya, l'any 2010? I també, si és la mateixa Constitució la que defensava Sánchez fa uns mesos, durant la campanya electoral, que la que vol interpretar ara? No sembla que hi hagi una Constitució, que s'adapti als temps, més aviat sembla ser una norma adaptable i interpretable, per les persones/grups de pressió i/o polític, en funció del "mantra" que imperi i dels objectius corporatius. A hores d'ara, aquests semblen ser la unitat d'Espanya i la defensa dels interessos partidistes.
Confós és doncs, l'escenari en què es troba novament ERC per prendre una decisió, davant un govern que vol obtenir el seu suport, segons diuen, pel bé general, tot i que sense que aquest aporti res més que algunes bones paraules i certs compromisos embolcallats en l'ambigüitat. Situació que ens pot fer pensar en els dies següents al 14 d'abril de l'any 1934, quan en Francesc Macià, tot just un mes després de la creació d'ERC, proclamava la República Catalana com estat integrant de la Federació Ibèrica i tres dies abans que els representants del govern de l'estat li fessin canviar de parer "pel bé d'Espanya" oferint a canvi "el privilegi de convocar una assemblea catalana amb el nom de Generalitat, per elaborar el seu estatut d'autonomia".
Doncs ara sembla que la història en certa manera es repeteix. Li demanen a ERC un suport pel bé general i el que s'ha pogut sentir (únic argument concret conegut públicament), és per part del PSC i és, fer un nou estatut. Que feble és la memòria. Ja no es recorda que encara no fa 10 anys va retallar el TC, segons la defensa de la legalitat, l'actual estatut, votat pel poble i ratificat pel Congrés dels Diputats. I els dubtes que sorgeixen és, si es tornarà a produir una renúncia de les aspiracions d'un poble, per ajudar a una governabilitat, que per altra banda es presenta incerta, sense cap més garantia, sense cap més oferta, que l'adhesió, amb el risc de tornar a sentir la frase del president Macià "Avui és el dia més trist de la meva vida" quan el 17 d'abril d'aquell any 1931, finalment va acceptar, el que es va anomenar a les hores, una sortida negociada.
I?
dons res, que no negociin, i com son tan demòcrates que aprovin una MINORIA, las lleis per IMPOSARLES a una MAJORIA, encara que tinguin de enfotre sen del nostre PARLAMENT, cuan es salten las LLEIS, recorde el,6/7 de serembre? Això si o fan tot en nom de continuar Chupa del 3%, perdo, volia dir en nom del poble.
