Una vegada superades les primeres eleccions, i tot i tenir els resultats de les votacions, no és possible establir-ne cap conseqüència, més enllà dels mateixos resultats i de quin partit és el que ha tret més vots i quin és el que n'ha perdut més, donat que tots ells esperen a superar la segona tanda d’eleccions el proper dia 26 de maig. Això es deu al fet, o almenys aquesta és la percepció, que segons el que fessin els pogués afectar l’ànim dels seus votants. En altres paraules, els fa por que les possibles actuacions que vulguin emprendre no vagin en la línia de les promeses fetes, tot i que ja sabem que no existeix l'obligació dels partits que les presenten de ser realitzades, com ja va quedar clar en la desestimació de la demanda judicial interposada per Lluís Llach al PSOE per incompliment de promesa electoral l'any 1986. Tot plegat, em porta a una reflexió sobre una paraula que s’ha posat excessivament de moda, les 'fake news', o notícies falses.
La incorporació recent d’aquest anglicisme al nostre vocabulari quotidià ha brindat carta de naturalesa a allò que sembla haver-se convertit en la nova manera de fer política, donat que pocs (sempre tinc l'esperança que alguns representants quedin fora d'aquesta dinàmica) s’han sostret a la temptació d’utilitzar aquesta nova manera de expressar-se. Fins fa molt poc, encara teníem clar què eren la veritat i la mentida. Quan algú faltava la veritat, es deia d’una manera clara i planera que havia mentit. Ara ja no ho fa ningú. El que es fa és parlar de 'fake news' i amb això ja es dona per bona qualsevol manifestació. Evitem veure la mentida i acceptem que es diguin mitges veritats, informacions o notícies que queden totalment allunyades de la realitat. La nostra societat sembla que s’ha posat d’acord en “blanquejar” (una altra paraula que està de moda) la manca de fidelitat a la realitat.
En la darrera campanya electoral, i res es fa pensar que en la que comença sigui diferent, s’ha utilitzat de forma descarada, i en ocasions agressiva, realitats falses (per no repetir contínuament la paraula mentida). El més significatiu, però, ha estat com s’ha acceptat per part de la ciutadania. S’ha arribat a un punt en el qual ja no afecta cap declaració per disbaratada i falsa que pugui ser. S’assumeix amb una normalitat que és preocupant. És cert que hi ha molta gent que veu el sentit d’aquests actes i declaracions i saben la realitat, però de vegades sembla que, segons qui ho digui, si és de la “pròpia tendència” ja s'accepta, pel bé d’un millor resultat electoral. També hi ha els qui poden estar imbuïts per una excessiva bona fe. Són la gent que es creu allò que els diu el “seu” polític. Per últim, també hi ha els qui ignoren aquestes manifestacions, considerant que, com no són certes, no cal dedicar-hi temps.
En qualsevol cas, la suma d'aquestes actituds, i segur que d’altres variables sobre les mateixes, comporten que la mentida s’ha imposat en la nostra quotidianitat electoral d’una manera tant planera que ja ningú no s’esvera, ni es molesta, quan es presenta a través d’aquest anglicisme que tots hem après a dir. Si els polítics han de ser els representants dels seus electors, i se'ls vota en funció de les promeses electorals que fan, no haurien de ser aquestes reals, fiables i certes, ja que en cas contrari s’està enganyant al poble, però també no te dret el votant a saber que passarà amb el seu vot? Si els partits polítics esperen que s’hagi votat a les eleccions europees i municipals per fer-ho saber, això no ens fa pensar que potser no anirà en la línia d'allò que demana el vot emès?
Sembla que de moment els polítics han decidit fer seva una frase d'Aristóteles, que deia: “Per evitar les crítiques, no diguis res, no facis res, no siguis res”. Haurem d’esperar a superar aquest segon embat electoral per realment poder saber quines són les conseqüències de les eleccions passades i, mentrestant, donada la tendència actual, caldrà seguir escoltant 'fake news', i que cadascú les interpreti com millor consideri.
Joan Bermúdez és advocat i politòleg.
