Els membres, militants, associats, guerrers o portaveus de la CUP –en femení, si molt convé– es queixen contínuament de “la intromissió dels mitjans de comunicació”. Se'n fan creus, els critiquen i els tanquen les portes i les finestres. No s'entén tant de desconcert i convulsió. Alguns d'aquests senyors –i senyores– són periodistes. Són plenament conscients del pa que s'hi dóna. Ells també en donen i n'han donat. Més encara, molts d'ells han bregat i reivindicat durant anys la “premsa lliure”.
També la d'agitació. Si els periodistes es remouen a l'entorn de la CUP, ni és per atracció ni és per vici. Ho fan perquè les decisions que pren aquesta tropa tan confusa i sovint torturada són determinants per a l'estabilitat del govern i per al futur del procés sobiranista. Si la CUP fos un venerable club de xamelo, no caldria tanta persecució ni tanta pressió. Però és que, a més, la CUP és imprevisible, inescrutable i impermeable. On no hi ha informació –i ells no en donen– hi ha especulació. S'ha pogut saber, amb penes i treballs, que la decisió de rebutjar els pressupostos va tornar a dividir l'organització.
Que Poble Lliure i Endavant, per simplificar perillosament les faccions, han discrepat a fons en el mètode de prendre la decisió i en la mateixa opció final. Divendres van dimitir sis dels quinze membres del secretariat nacional, que avui s'havia de dissoldre, per donar pas a un mètode de tria més clar. Però l'olla de la CUP continua sent espessa. Per això hi vol pescar tothom.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics