Mai més contra Moragues d'ahir i d'avui

Vet aquí: què en sabem de Moragues, Villarroel, Bac de Roda, Casanova, Castellví o Barceló, el nostre Carrasclet del Priorat... i de molts altres herois catalans, exiliats o executats o condemnats a l'ostracisme, arran de la Guerra de Successió? Guaiteu, mireu-los com van desfilant, ara, tots, l'un rere l'altre, per l'avinguda de la nostra desmemòria històrica!

Encara ara, massa pocs catalans saben que el general Josep Moragues, un pagès benestant de Sant Hilari Sacalm, esdevingut miquelet i militar defensor dels drets i de les llibertats de Catalunya durant la Guerra de Successió, fou jutjat, torturat i mort de manera infamant el dia 27 de març de 1715 per les autoritats borbòniques. Encara ara, massa pocs catalans saben que li foren retirats públicament tots els honors militars i que fou descalçat i, vestit amb camisa de penitent, arrossegat posteriorment pels carrers de Barcelona per un cavall fins arribar al patíbul, on fou mort a la forca i esquarterat.

 Encara ara, massa pocs catalans saben que el cap del general Moragues fou posat, com a escarni, en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal del Mar de Barcelona, amb una inscripció en què s'hi deia: “Josep Moragues, per haver comès el crim d’una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia.” I també encara ara, massa pocs catalans saben que, malgrat les súpliques de la seva vídua, el cap no es va retirar fins en acabat de dotze anys, el març del 1727.

Certament, hi ha tres lliçons fonamentals de la biografia de Moragues per a nosaltres, catalans d'avui: iniciativa, coratge i fidelitat. La primera és la seva ferma i decidida iniciativa per Catalunya (la seva pròpia empenta per iniciar accions pel país; no pas com alguns que ara se'n diuen però no en fan o no en fan prou o no gens ni mica). En aquest sentit, ell va ser un dels assistents a la reunió secreta que va tenir lloc a la capella de Sant Sebastià, el 17 de maig del 1705, en la qual els vigatans es comprometien a armar sis mil homes per garantir l’èxit de l’alçament austriacista a Catalunya (en l'anomenat Pacte dels Vigatans). La segona és el seu coratge envers la causa catalana, la suma necessària de rauxa i seny, de seny i rauxa, necessària per assolir l'èxit en els grans reptes, com el que va haver de tenir per defensar, com a governador, la fortalesa de Castellciutat, a la vora de la Seu d'Urgell, després de la Traïció Anglesa i malgrat la feblesa de les seves forces, fins al 28 de setembre de 1713.

 La tercera, la seva fidelitat a Catalunya, com a lleial servidor de la pàtria, per fets com el que succeí després de la capitulació de Castellciutat quan, confiat que els termes pactats serien respectats pels borbònics, es retirà a Sort per reunir-se amb la seva família i recuperar-se d’una malaltia, però les tropes borbòniques no respectaren allò que havien signat -com a la cançó popular de la noble dama de Reus traïda pel comandant borbònic Capitel·lo- i, doncs, davant l’incompliment borbònic i havent-se recuperat físicament, a principis de 1714, contactà novament amb les tropes catalanes resistents a fi de reprendre la lluita a la zona del Pallars i la Cerdanya. I tot plegat en un país farcit tot ell de patriotes com Moragues però també de botiflers preCiutadans, proPopulars i pseudosocialistes "avant la lettre"... com ara mateix.

Potser ja fóra hora, doncs, de saber tot això i també de saber que els qui aleshores van torturar, assassinar i esquarterar Moragues són els mateixos que ara impedeixen que els catalans hàgim pogut votar en un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya. Els qui aleshores van torturar, assassinar i esquarterar Moragues són els mateixos que ara fa 75 anys van capturar, jutjar i afusellar el president de Catalunya Lluís Companys. Els qui aleshores van torturar, assassinar i esquarterar Moragues són els mateixos que ara impedeixen que un munt de catalans puguin votar des de les ambaixades espanyoles d'arreu del món el proper 27 de setembre a les eleccions democràtiques i plebiscitàries al Parlament de Catalunya.

Els qui aleshores van torturar, assassinar i esquarterar Moragues són els mateixos que ara impossibiliten la gestió dels ports de Barcelona i de Tarragona i els aeroports de Girona i de Reus des de Catalunya i posen pals a les rodes del seu creixement raonable i imprescindible per crear riquesa i benestar. Els qui aleshores van torturar, assassinar i esquarterar Moragues són els mateixos que ara ens titllen de nazis i de feixistes pel sol fet de voler ser nosaltres mateixos, demòcrates catalans i europeus. Els qui aleshores van torturar, assassinar i esquarterar Moragues són els mateixos que ara ens roben 20.000 Milions d'euros cada any a causa de l'espoli fiscal a què sotmeten els empresaris i els treballadors -tant se val- de Catalunya.

Els qui aleshores van torturar, assassinar i esquarterar Moragues són els mateixos que ara ens imposen un nou sistema educatiu que pretén desmuntar l'escola catalana: la immersió lingüística i l'ensenyament en la llengua pròpia d'aquest país, el català. Els qui aleshores van torturar, assassinar i esquarterar Moragues són els mateixos que ara, tant se val si van amb una certa rosa o un lliri a les seues mans o amb un albatros o una certa àliga al seu cel, ens impedeixen de decidir lliurement el futur polític de Catalunya com a nació. Els qui aleshores van torturar, assassinar i esquarterar Moragues són els mateixos que ara van i presenten una querella criminal contra el president de Catalunya pel fet d'haver gosat posar les urnes el 9N a l'abast del poble, dels ciutadans. Els qui aleshores van torturar, assassinar i esquarterar Moragues són els mateixos que ara volen atemorir la nostra gent gran fent-los creure, amb mentides i enganys, que no cobraran les seues merescudes pensions en una Catalunya independent, més pròspera i rica. Els qui aleshores van torturar, assassinar i esquarterar Moragues són els mateixos que ara boicotegen el corredor mediterrani, una infraestructura fonamental per tal de vertebrar i desenvolupar el potencial econòmic, cultural i polític dels Països Catalans.

Té raó el filòsof Bernat Dedéu quan afirma que perdem massa temps pensant en el nostre enemic, intentant contrarestar-ne la força bruta amb arguments certs. Perquè la victòria de l'enemic és que passem massa temps pensant-hi en comptes d'actuar decididament per desempallegar-nos-en i així poder viure, aleshores, pendent de l'únic afer important de la vida: ser. Perquè quina mena de tractes voleu que tinguem amb aquesta gent? Al cap i a la fi, com va dir Antoni Rovira i Virgili, no es tracta que ens governin més bé des de Madrid, sinó que no ens deixem governar més des de Madrid. I d'això va el 27S: no pas de fer casta bondat ni de fer submís bondage -aprofitant que aquests dies podrem visitar l'exposició "El sexe a l'època romana"- sinó d'enfilar bé l'agulla per convèncer i vèncer per assolir la llibertat, la independència, per poder viure més bé en un país nou que construirem entre tots.

Molts de la nostra generació vam poder saber qui fou el general Moragues gràcies a una cançó, "Decapitació XII", del disc Cròniques, de 1977, d'un tal Ramon Muntaner, cantant de la Nova Cançó, que va divulgar el text d'Àngel Guimerà, un fragment del seu poema "El cap d'en Josep Moragues", que consta a la placa d'aquest humil monument del carrer que a Reus porta el nom de l'heroi nacional i que hauria de comptar, a més, ben aviat, amb el bust del qui fou torturat, assassinat i esquarterat pels enemics de Catalunya:

Viatger, vingues d’on vingues,

si tens el cor honrat,

flecta els genolls i prega

com fill, davant el cap

del pros Josep Moragues,

el nostre general.

Uns quants segles abans, un altre Ramon Muntaner, cronista medieval de qui enguany commemorem el 750è aniversari del seu naixement, en l'època de plenitud nacional, ja va escriure sobre la necessitat de la unió dels catalans per vèncer les adversitats, per vèncer els enemics de la pàtria, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Es tracta del breu i contundent exemple de la Mata de jonc que, en versió catalana moderna deguda a la malaguanyada filòloga i escriptora reusenca Coia Cabré i Monné, que recordem i enyorem, diu així:

Si algú em pregunta: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li responc que la mata de jonc té aquest poder: que si tota la mata lligueu ben fort amb una corda i intenteu arrencar-la tota junta, us asseguro que deu homes no l'arrencaran, per més que estirin, encara que se n'hi afegissin més; en canvi, si li traieu la corda, de jonc en jonc la destrossarà tota un vailet de vuit anys, que no hi quedarà ni un jonc. El mateix passaria amb aquests tres reis [es refereix als regnes d'Aragó, Mallorca i Sicília, tots tres integrats dins la corona catalano-aragonesa]: que si entre ells hi hagués cap separació o discòrdia, que Déu no ho vulgui, tingueu present que tenen uns veïns tals, que plegats s'afanyarien a devastar-ho tot. Per això cal que es guardin d'un pas semblant, perquè mentre tots tres formin una única força, no els cal témer cap altra potència del món, sinó que, tal com he dit abans, sempre seran superiors als seus enemics.

Vet aquí la lliçó de la nostra història, de la nostra literatura: ens cal la unió perquè ningú gosi atacar i sotmetre mai més Moragues d'ahir i d'avui. Amb la unitat popular, amb la voluntat d'anar junts, el futur és nostre per assolir la majoria social pel sí a la independència. Fem-ho, doncs, possible, tots plegats! I, doncs, que visquin per molts segles Catalunya i els Països Catalans! I per això cridem ben fort i clar: visca la terra, lliure!

Biel Ferrer Puig és filòleg.