Dues de les coses que més satisfaccions m'han donat entre els diversos projectes en què he participat al llarg de la meva vida són la direcció de la revista 'Catalunya', la històrica capçalera de 1937 que vam reconvertir en una publicació actual, moderna, oberta i revolucionària en català, de Reus estant i com a portaveu de la CGT de Catalunya, i l'editorial Lo Diable Gros. En les dues, jo no hagués pogut fer res, absolutament res, si no hi hagués hagut una persona que en feia possible el fons tècnic, creatiu i, finalment físic, el dissenyador, company i amic Mario López Piñero. Ahir va morir com a conseqüència d'un vessament cerebral.
Pallarès dels que va marxar a Tarragona a estudiar i s'hi va quedar, a partir de 1989 i durant 15 anys vam compartir l'espai físic de la redacció de les molt diverses revistes que publicàvem en les diferents denominacions que l'empresa on treballàvem va tenir durant aquests anys, de Gratuitos de Cataluña a UPN i altres. En la redacció del tarragoní 'Claxon' aprenguérem a maquetar ell, a corregir jo, a crear maquetes ell, a omplir-les de continguts jo. Fou allí, precisament, on ell construí la maqueta de la revista 'Catalunya' de la CGT aprofitant una de les moltes que creava per als empresaris per a qui treballàvem i que no li pagaven, ni a ell ni a ningú, el que tocava, tot i que al final aconseguírem col·lectivament que tot millorés. La revista 'Catalunya' existí, doncs, gràcies a la seva col·laboració inestimable, ja que tot el que volíem dir tingué una base física de primera qualitat, presentable arreu, feta per un autèntic professional.
Quan, anys després de tancar l'empresa on ens vam conèixer, buscàvem un maquetista que creés alhora maquetes per als llibres de Lo Diable gros, un cop més, Mario es convertí en el primer muntador de l'editorial petitíssima i, un cop més, en imprescindible.
A banda de totes aquestes feines professionals, en què era un número 1, el Mario havia estat 'rocker', amb tupè i tot, li agradava el teatre i la literatura i era una magnífica persona, una persona a qui només se li podia posar l'adjectiu de bo. Avui a Tarragona, la seva companya de tota la vida, la Tere, deia: "és que era bo". I sí, ho era, i tot sovint, també, imprescindible, tot i que tant com modest i discret. Per això he escrit sobre ell, perquè tot sovint els imprescindibles són així i, tot i que sé que no li agradarà que en parlem, crec que cal fer-ho. Que la terra et sigui lleu, Mario. I una abraçada gran, Tere.
