Parlant de la manera més entenedora per a tothom, i sense carregar les tintes en altres consideracions, heus ací que Espanya, per la seva estructura territorial i el seu finançament, no pot prescindir de Catalunya (ho acaba de confirmar, una vegada més, el Ministre d'Economia). Per altra banda, Catalunya, amb les eines que disposa, s'entén democràtiques, no pot anar-se'n.
És allò que s'ha dit infinitat de vegades, que ni Catalunya té la força per marxar ni Espanya la té per sotmetre-la definitivament. Sembla, doncs, que les dues parts estan condemnades a restar juntes, o ajuntades, segons sigui el grau d'aparellament que es pugui arribar. Sempre respectant la diferència real de les dues parts.
No hi ha ningú que pugui fer entendre als dos que el millor seria asseure's i parlar, i negociar el millor pacte de convivència, sense que cap dels dos en surti tant i tan perjudicat? Per ara i tant, una de les parts sembla que ho intenta però l'altra, precisament, la que té més poder i més força, està tancada en banda negant tota mena de diàleg, adduint que "atempta a la unitat" d'Espanya.
Això respon a una excusa, perquè si es volés de veritat, es podria passar als altres punts del cartipàs de possibles revisions de la relació, que potser convencerien a algú.
El problema més greu que arrossega l'Estat, sense voler solucionar-lo d'una vegada per totes. El gran repte que el priva d'un avanç real i consistent, interiorment i exteriorment, és l'encaix de la diferència de Catalunya dins d'Espanya. En té la responsabilitat, únicament, l'Estat, el govern i els polítics elegits a les urnes precisament per fer política i arreglar els descosits de la pell de brau que tots els espanyols comparteixen.
Cap dels partits que, fins ara, s'han repartit el govern s'han pres el tema com un veritable i greu problema. Com tampoc ho faria qui sembla que podria agafar el relleu, aquest encara més radical en qüestions de diversitats i pluralitats.
Cap d'ells no arriben a veure res més del que tallant el cap a uns quants es pugui controlar i mantenir ben sotmès, negant i ignorant el que hi ha en realitat.
