L’esport sempre ha estat per a mi una forma de viure. Ja de ben petita vaig participar en curses de Cross, jugar a futbol, basquet, tennis taula, atletisme.... i com bé dic, era un joc.
De sobte, un dia a l’escola ens van anunciar que hi hauria unes Olimpíades Escolars, en què hi prenien part totes les escoles, i on hi hauria cabuda a la pràctica de diferents disciplines esportives.
El pas del temps fa que no em resulti gaire fàcil descriure aquesta vivència, però encara ara em queda l’essència d’aquelles emocions viscudes:
Pels voltants de l’any 1988, vaig tenir l'oportunitat de poder experimentar el meu primer gran esdeveniment esportiu: amb només 10 anys ja participava en les meves primeres Olimpíades Escolars.
Tots i cadascun dels nens del col·legi estàvem il·lusionats per aquest gran esdeveniment. L’esport s’inicia com un joc - les Olimpíades Escolars per a mi, eren com avui en dia podrien ser un parc infantil de pilotes i tobogans- però en el moment que se li dóna el valor competitiu fa que revisqui en cadascú de nosaltres el campió que portem dins.
Des de la meva innocència, el que més desitjava i el motiu de la meva alegria era poder formar part i competir en un esdeveniment com aquest. I així va ser, participant com a jugadora de futbol, atletisme, basquet... fins a 6 disciplines diferents. Em faltaven hores al dia per poder practicar més esports dels que ja feia.
I arriba el moment! El moment de la presentació de les escoles, la DESFILADA. El recordo com un moment especial on tots els qui participàvem estàvem molt implicats, juntament amb l’escola, uniformats amb el xandall de l’escola, preparats per anar tots junts amb l’autobús al camp de futbol del Reus Deportiu, on allí esperaríem impacientment al camp annex fins l’hora de sortir a desfilar, moment en el qual s’alçava el cartell amb el nom de l’escola amb la seva bandera ondejant, caminant al seu darrere tots els participants i expressant orgull a tots els presents, els nostres familiars, amics, autoritats, etc.
Mai oblidaré aquells moments de felicitat, nervis i orgull que em produïa el fet de sentir que formava part d’un esdeveniment tan gran com aquest: Les Olimpíades Escolars. Aquest moment tan esperat implicava tots aquests valors, sincers i bonics que transmet l’esport.
Ja finalitzada la desfilada, on la paraula unió cobrava un significat per tots i cadascun dels presents, començava la competició.
La competició es convertia en la primera presa de contacte amb el món pro de l’esport; amb els seus cronòmetres, jutges, públic, reglaments, premis… Un cop finalitzada, ja estàs pensant en el compte enrere: quedaran 365 dies per tornar a reviure aquest cúmul de sensacions, experiències i emocions.
Així va ser la meva primera experiència esportiva, viscuda amb gran emoció i alegria, en una època de felicitat. De ben segur que tots els nois i noies que han tingut l'oportunitat de viure aquest moment i que van formar part d’aquesta gran família olímpica en tenen un bon record.
I aquesta nena de 10 anys que es va trobar amb la seva passió en les Olimpíades Escolars, va seguir buscant la seva il·lusió i va aconseguir, 15 anys després, retrobar-se amb aquests sentiments experimentats (l'emoció, l’alegria, els nervis, la il·lusió... acompanyats de la constància i esforç diari) i reviure’ls en aconseguir la marca mínima que es demanava en la disciplina de llançament de pes per poder participar en les Olimpíades.
Van ser les dels Jocs Olímpics d’Atenes del 2004, on la nena que amb 10 anys va descobrir gràcies a aquelles Olimpíades Escolars que la seva passió era l’esport, va aconseguir el seu somni, dit el Somni Olímpic, amb un esforç de dia rere dia, que demostra que es pot assolir. Jo ho vaig aconseguir!
Per això, és important donar suport a les Olimpíades Escolars, ja que d’aquestes en pot sortir un altre olímpic, i demostrar que l’esport pot ser una forma d’entendre la vida, plena de valors com l’esforç, la constància, la superació, l’ambició, la solidaritat, la unió… un sense fi d’adjectius positius que fa que l’esport sigui gran.
Poder donar l'oportunitat des de ben petits a la pràctica de l’esport hauria de ser una obligació i cal la implicació de tots i cadascun de nosaltres per tal de poder portar-ho a bon port
Que cap nen o nena es quedi sense l'oportunitat de creure i créixer amb aquests valors positius!
Irache Quintanal és membre de denouReus i dues vegades olímpica i set vegades campiona estatal en llançament de Pes.
