Dissabte, 02 de Març de 2024

Participació ciutadana: la gran quimera

16 de Setembre de 2016, per Ángel Juárez

Avui, després de quatre dècades felices de democràcia a la meva esquena, m'ha vingut una pregunta al cap que, suposadament, hauria de ser fàcil de respondre: què és la participació ciutadana? Segons la Wikipedia són "els mecanismes que pretenen impulsar el desenvolupament local i la democràcia participativa a través de la integració de la comunitat al quefer polític". No està malament, però prefereixo aquesta altra definició que he trobat navegant per la Xarxa: "és la integració de la població en els processos de presa de decisions, la participació col·lectiva o individual en política, entesa aquesta com una eina de la qual tots en formem part". És una bona descripció, però jo, que tinc el pragmatisme per càstig, m'inclino per simplificar-la. Per a mi el concepte participació ciutadana vol dir que tots tenim dret a intervenir en tot allò que ens incumbeix. I a qui no li agradi, que s’hi posi fulles.

Mai abans com fins ara s'havia parlat tant de la participació ciutadana, i mai abans com fins ara s'havia practicat tan poc. Quina paradoxa tan terrible... Quan vaig començar a col·laborar en moviments socials, als anys setanta, la relació entre ciutadà i polític era de tu a tu. Abans que el capitost de torn decidís alguna cosa, trucava als líders socials i veïnals per consultar-ho o, com a mínim, per informar. Simplement per respecte. I era així perquè la majoria de polítics provenien dels moviments ciutadans i entenien que la política ha de començar i acabar al carrer. Però aquesta forma d'entendre (i practicar) la política va anar canviant al mateix ritme que aquesta va començar a professionalitzar-se. La participació ciutadana va entrar en crisi. Van ser uns anys tristos i foscos, fins que el 15-M va aconseguir reviure la flama.

En aquell moment la participació ciutadana va entrar en política amb força, però més aviat com un adornament. I no és una qüestió d'esquerres o dretes, de polítics bons o dolents, o d'estar més o menys d'acord amb la cèlebre frase "el govern del poble, pel poble i per al poble". Es tracta que els nostres governants mai han cregut en ella, i per això s'ha convertit en un dels dèficits que arrosseguem des que per fi vam enterrar al dictador.

Aquest estiu he patit en les meves carns diversos exemples que donen suport a la meva tesi. Vam presentar una moció sobre la platja Llarga que afavoria tots els tarragonins i que era respectuosa amb el medi ambient. El consistori va aprovar el text per una àmplia majoria però, tot i això, encara estem esperant que algú mogui un dit. Dies després, vam fer un requeriment oficial perquè els immobles buits que no tenen cap ús se cedeixin a entitats de la ciutat. Va tenir repercussió? Sí, vam aparèixer en tots els mitjans. Les administracions han reaccionat? No. Potser els vam agafar estirats a la vora de la mar...

Continuo. Una de les associacions que formen part de la Coordinadora d'Entitats de Tarragona s'ha mobilitzat perquè retirin una tanca publicitària de grans dimensions que segons ells distorsiona la imatge del barri. Se'ls hi ha fet cas? No: l'Ajuntament ha preferit donar la raó a l'empresa sense pràcticament escoltar-los. I una altra, en aquest cas a més molt reprotxable èticament. Després de molt de temps reivindicant que posin el nom de líders veïnals desapareguts als carrers dels barris, ens fan cas, s'inaugura una plaça amb el nom d'un company de batalles que va morir (Pere Anglada) i... no conviden a la inauguració a gairebé cap líder veïnal! Això sí, l'acte estava ple de representants polítics. Una escena que no desentonaria en una pel·lícula dels Germans Marx...

El cas més greu va tenir lloc fa tot just uns dies, quan vam descobrir (gràcies a un col·laborador) que l'Ajuntament de Tarragona havia concedit una llicència a un club de golf per ampliar les seves instal·lacions, la qual cosa ha suposat que s'hagin desforestat tres hectàrees de bosc mediterrani. Ningú en sabia res. No ens havien informat, ni a nosaltres (una entitat ecologista amb més de 25 anys d'història) ni a ningú més. Ni una trista trucada, ni un miserable correu electrònic. Si accepteu la meva visió de la participació ciutadana (tots tenim dret a intervenir en tot allò que ens incumbeix), comprendreu per què aquest episodi, més enllà de les seves repercussions mediambientals, m'ha emprenyat tant.

Ho dic així de clar perquè així ho penso: a Espanya la participació ciutadana és un miratge, una aparença. En tot cas tenim repressió ciutadana. I sí, som una democràcia jove (encara que algun cabell blanc ja està traient el cap) i tots hem d'aprendre: els polítics, a confiar en el poble; la societat civil, a tenir la voluntat de ser realment sobirana. M'he passat la vida reivindicant que la participació ciutadana ha de ser un dels bastions que regeixin la nostra democràcia, per la qual cosa tinc la sensació d'estar atrapat en un bucle del qual mai aconseguiré sortir-ne. Davant d’això, tinc dues opcions: acceptar que mai canviarem o seguir sent honest i per tant combatiu i incòmode per als poderosos. Aquells que em coneixen ja saben quina és la meva elecció. Ja tindrem temps per descansar, encara que sigui en una altra vida.

Ángel Juárez és el president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra.

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics