Fa trenta-cinc anys vam fer un viatge a Grècia amb un matrimoni amic. Un vespre vam anar a sopar en un dels restaurants a l'aire lliure del Pireu, el port d'Atenes. Les taules eren plenes d'alemanys, tan turistes com nosaltres, només que més corpulents, més vermells i més silenciosos. Els grans estudiosos de la Grècia antiga són, com se sap, alemanys, i molts dels seus compatriotes viatgen al país en tantes coses fundacional per comprovar les elaboracions teòriques que han llegit als llibres.
Ens vam deixar aconsellar per l'amo, un vell llop de mar amb patilles i bigoti que semblava el domador de lleons d'un circ i, després d'entretenir l'espera amb un vi que no anunciava res de bo o que anunciava el que havia de venir, ens va ser servit un peix per a quatre en una gran safata. L'olor i l'aspecte ens van fer adonar de seguida que ens trobàvem davant d'un exemplar aproximadament tan arcaic com les ruïnes que al matí havíem visitat o que havia estat pescat en el transcurs de la batalla de Salamina, aquella en la qual, segons Èsquil, que hi va ser, els grecs van matar els perses com tonyines, i que Carles Riba va evocar de lluny: “Glòria de Salamina vermella en el mar a l'aurora...” Vam cridar l'amo i li vam exposar les nostres observacions. L'home es va estirar el bigoti i les patilles i ens va fer un drama jurant per la seva mare i els déus de l'Olimp que aquell peix acabava de sortir de l'aigua. La discussió va durar una estona fins que el meu amic, que sabia que històricament els pescadors de la Mediterrània han feinejat junts i han intercanviat el nom d'alguns peixos, li va dir: “Miri, vostè pot enganyar els alemanys aquí reunits, que no han vist mai el mar, però nosaltres estem acostumats a menjar peix d'Arenys que salta i respira.” El llop tot d'una es va amansir i les orelles li van caure: “Ha dit Arenys?” “Dic Arenys com podria dir Palamós, Vilanova o Sant Carles de la Ràpita.” L'amo va convocar els cambrers picant de mans. La mòmia va ser retirada i al seu lloc van venir quatre magnífiques llagostes que un minut abans encara s'estremien i que vam pagar al preu del peix. El millor vi del celler i un Ouzo excels van anar a compte de la casa.
Ara penso si Angela Merkel no es trobava en una de les taules en un viatge cultural, i si tots els plets i totes les imposicions d'Alemanya sobre Grècia i els altres països “perifèrics” no tenen l'origen en aquell vespre al Pireu, amb un grec que aixecava la camisa als alemanys mentre s'entenia i arribava a un compromís amb uns espanyols que exigien peix fresc del dia.
Manuel Cuyàs és periodista i llicenciat en Història de l'Art.
