Ara que fins i tot aquest rei que no el sentim nostre ha fet un crit de guerra, és el moment d’esmolar les eines. Els protagonistes d’aquesta part de la història que escrivim entre tots aquests dies no hi volíem armes. Però ells van venir amb les porres engrescades i amb instruccions de fer-les servir de la mateixa manera que es feien servir al segle passat. Els catalans, que vivim al segle XXI, els vam rebre armats amb mòbils i càmeres.
A cop de garrot venien a prendre’ns la dignitat i, amb la complicitat d’altres, es pensaven que la humiliació seria doble, perquè ni el món ni la resta d’espanyols sabrien què havia passat. Ells, il·lusos, ignoraven que les nostres armes són més poderoses.
Gràcies als mòbils hem vist pallisses injustificades arreu del país. Atacs brutals a Sant Carles de la Ràpita o les imatges de Marta Torrecillas mentre al Pau Claris de Barcelona li trencaven els dits. Hem vist gravacions surrealistes, amb escamots desproporcionats de guàrdies civils aterrint i atacant poblacions minúscules. Aiguaviva, Sarral, Vilabella, Ponts, Mariola...
