Divendres, 27 de Setembre de 2024

Que el llegir no ens faci perdre l'escriure

09 de Març de 2020, per Joan Bermúdez i Prieto

Tan sols fa uns dies que es va celebrar, per fi, la primera trobada de la taula de diàleg (nom que tenia abans d'aquest moment) o de negociació, que sembla ha estat un avanç la nova definició, en la consecució dels objectius, si ens atenim a la magnificació de tal descripció que han fet alguns polítics presents. Certament, definir que la relació entre Espanya i Catalunya actualment és conseqüència d'un conflicte polític, és atendre's a la veritat, però hem d'entendre que ja s'havia assumit en el moment de ser demanada per uns i acceptada pels altres.

Tot i això, no li podem manllevar importància al fet que s'haguessin reunit, encara que fos (segons sembla) per dir que es tornarien a trobar periòdicament cada mes. De fet, per part dels representants del govern espanyol, presents a la taula, ja s'ha anticipat que és un procés llarg, tot i que no s'ha definit quin és l'objectiu, però que pot durar molts anys. Parlen fins i tot de diverses legislatures, i per part dels representants dels partits polítics catalans, entre els quals hi ha membres del govern i dels partits polítics defensors de la independència, tret de la CUP (com sempre s'automargina), tampoc han expressat clarament què pretenen obtenir realment, més enllà, per part d'uns, de presentar-se com els valedors del diàleg i, dels altres, de posar en evidència que aquest no és possible.

Seure en una taula per parlar (i esperem que poder arribar a acords), sempre és una bona notícia, encara que el millor fora que mai s'hagués generat aquest esdeveniment com un acte destacable. De fet, no ho hem d'oblidar, aquesta taula ja s'hauria d'haver constituït fa anys. Arriba més de vuit anys tard, però la intransigència d'un estat (que és quelcom més que un govern), on estaven d'una manera o altra tots els partits d'àmbit estatal, no ho varen voler. Pot ser perquè uns creien, com es va arribar a dir, que era un "suflé" i que ja es baixaria, d'altres, perquè era més còmode no donar-se per assabentats i deixar-se portar per un corrent, que els hi semblava que electoralment ja els hi anava prou bé.

Ara per fi s'han assegut i parlen, això és remarcable (sempre és poder-ho fer dels problemes i diferències, d'una manera tranquil·la i oberta). Encara que la sensació que hom té d'aquesta taula és que s'ha creat un escenari i es representarà una obra de teatre (esperem que no sigui un vodevil), en què cada una de les parts actores, recordem que són tres (ja que l'independentisme no va a una; tenen un objectiu immediat que pot arribar a amagar i fins i tot fer oblidar l'objectiu final, que és donar la veu al poble català, perquè decideixi mitjançant una votació, quin vol que sigui el seu futur).

Aquesta taula, com tota negociació de caràcter polític, està condicionada per la visió dels resultats electorals que la mateixa els hi pot donar a cada un dels intervinents. Per part del PSOE i del govern espanyol, la necessitat de mantenir el suport necessari, que ara tenen d'ERC (via abstencions) per arribar a governar tota la legislatura, que es preveu complicada. En tant que a l'altre costat de la taula, els interessos més immediats semblen estar contraposats. ERC vol presentar-se com el partit que ha aconseguit fer seure el govern espanyol a parlar, com un mèrit i una victòria, en tant que JxCat tot i ser-hi en les negociacions, sembla que voldria que aquestes saltessin pels aires, per poder demostrar que la seva és la millor opció.

Una vegada mes, el càlcul electoral és el que sembla dominar les estratègies i les decisions a curs termini dels tres partits polítics, fet que els porta a actuar amb certa calma calculada. Cada un d'ells creu veure que amb la seva estratègia, pot recollir més vots i per tant tenir més possibilitats d'assolir el seu primer objectiu (comú a tots) que sens dubte es manifesta, que és governar (volem creure que com pas previ al que esperen els ciutadans, votar). En un entorn com aquest, és adient recordar a Jordi Carbonell, quan a la primera manifestació de l'onze de setembre de 1976, parlant en nom de l'Assemblea de Catalunya, va dir la frase "que la prudència no ens faci traïdors".

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges