Gràcies al vergonyant preu que Catalunya (les seves institucions, els seus representants polítics i la ciutadania en general) ha de pagar per existir, l'Estat té l'oportunitat d'acceptar el problema polític (o sigui, d'Estat) que té per solucionar. D'explicar bé la diversitat de sentiments, de cultures, de llengües que el conforma, fins que s'interioritzi que això no és una competència.
Que no és una realitat que s'hagi de reivindicar i defensar cada moment, sinó que és una riquesa que s'ha de protegir permanentment per avançar tots plegats, des d'aquest punt de partida. És necessari, i cal exigir, que amb el mateix interès que el 2006 es van escampar mentides i porqueria contra Catalunya i els catalans, ara s'actuï per corregir l'error i per eliminar la petjada que ha deixat en els ciutadans que rebien aquella informació.
Si es vol mantenir aquest estat, tothom està condemnat a reconèixer-se i acceptar-se en les seves singularitats i diferències, a entendre que ningú té la propietat d'Espanya. I que, de la mateixa manera que els diferents governs a l'estat han mantingut i millorat el tracte a banda pel País Basc, s'hi guanyaria molt, intentant seduir la bona meitat de catalans que se senten perjudicats pel règim comú amb alguna proposta menys injusta perquè, igual que els bascos, no se sentin a disgust.
Qui ho havia de dir. Si la dreta instal·lada permetés fer entendre arreu una possible revisió estatal, no seria la primera aportació catalana per sacsejar els usos i les costums per millorar la societat espanyola. Ja als nostres temps, seria del mateix nivell que quan es va adoptar el nom de pesseta per a la unitat monetària estatal, i amb la qual tots els espanyols van conviure amb tota normalitat des del 19 d’octubre de 1868 fins l'1 de març de 2002.
