El llegat franquista està tan enquistat que fins i tot els seus fills pròdigs, PP i PSOE , es mostren ineficaços en l’intent per eradicar els horaris franquistes. A ambdós partits els convé recordar que si patim un endarreriment d’una hora respecte el fus d’horari que ens correspondria, és degut a que el Generalísimo va decidir seguir l’horari dels règims feixistes (per motius bèl·lics i de empatia cap a Hitler) enlloc de continuar amb el de Greenwich.
Recentment, la ministra Fátima Báñez va anunciar que buscaria un pacte per la reforma horària i, va afegir que “alguno tiene que dar el primer paso”. La ministra té poca memòria, ja que tot i ser una demanda amb consens polític i social, a España no s’ha aconseguit passar del pla discursiu de a reforma. Fem una mica de repàs. L’any 1999, amb Aznar, es va aprovar Ley 39/1999, de 5 de Noviembre para la Conciliación laboral-familiar, mostrant-se com a un plec de mesures en la lluita contra la discriminació laboral femenina. L’any 2009 el PSOE va impulsar una llei, novament des de la perspectiva de la igualtat, per ampliar el permís de paternitat a 1 mes. Aquella llei no va prosperar, com ja sabem. L’any 2014, també amb el PP al govern, es creà una “Subcomisión para la Racionalización de los Horarios, La conciliación de la vida personal, familiar y laboral y la corresponsabilidad” com a iniciativa de les Diputades Lourdes Ciró i d’Ascensión de las Heras. Van presentar un informe elaborat durant més de tres anys per un centenar d’experts que va ser aprovat però mai va arribar a ser debatut en seu parlamentària gràcies a l’oposició de la majoria absoluta del PP.
I ara sembla que assistirem, de nou, a un debat ideològic sobre la necessitat d’aquesta reforma, encara que, aquest cop, esperonada per la promesa electoral de C’s. Tenint en compte els antecedents, resulta molt difícil de creure que aquest anunci de reforma prosperi donat que la ministra no ha presentat mesures concretes ni calendari d’actuacions. Més aviat sembla que és una iniciativa mancada de voluntat política i sorgida del populisme i del pacte amb C’s. Per un català del tarragonès, la notícia, contràriament al que podríem esperar, ens desperta ja no ràbia i indignació sinó indiferència.
El desencís de la Reforma de l’Estatut i la decepció per l’incompliment de totes les promeses d’inversions en infraestructures al Camp de Tarragona ens han ratificat la creença de que tot allò que prové del “gobierno” només genera desconfiança, per la desídia en l’eficàcia i per la manca de vertadera voluntat política. Això és el que hem après després d’uns quants governs, de diferents colors polítics, i d’unes quantes promeses incomplertes. I mentrestant, la societat civil espanyola continua ancorada en la involució que suposa els successius partits que han governat a Espanya. En aquest context, els diputats catalans, tot i els impediments del govern espanyol, lluiten, amb molta valentia, per vèncer tots els obstacles. I si el tribunal Constitucional no la tomba, la llei sobre la reforma horària, serà una realitat, a Catalunya. Perquè, dissortadament, amb el voluntarisme social no n’hi ha prou, cal, per damunt de totes les coses, eficiència institucional i, sobretot, sentit democràtic, dos actituds que rarament es troben en alguns despatxos de Madrid.
Virgínia Martínez és vocal de l'Executiva Comarcal d'ERC del Tarragonès.
Dimecres, 17 d'Abril de 2024
