Hic et nunc, és a dir, ara i aquí, és a dir, precisament el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil, cada 2 d'abril de fa 50 anys ben rodons, i al cinema-auditori Victòria del Perelló, presentàvem el darrer llibre de Jordi Lleixà Moliné, Els follets del romer i més mites i llegendes del Perelló, amb il·lustracions d'Hernán en H i fotografies de Josep Antoni Moliné Gonzalvo (amb pròleg de qui signa aquestes lletres). De fet, l'any 2015, ja se n'havía presentat el primer volum, de la possible trilogia, El gegant del Burgà i altres mites i llegendes, amb els mateixos autors, però amb prologuista diferent, Neus Fandos Marsal.
Del que en vaig dir a la presentació, n'és un resum el que tot seguit transcriuré. No hi diré el mateix que ja en dic al pròleg. Tampoc no hi diré res de mi, sinó que diré el que em fuig, com va fer al poema "A l'inrevés", a propòsit de la lectura del clàssic Tom Sawyer, Gabriel Ferrater. Diré, com la cançó de Mishima, que al llibre hi ha ordre i aventura, endreça cartesiana i risc, tràngol; cap ben moblat i afany de recerca de l'inefable, ganes d'aprendre i de desaprendre... Diré que conté llengua i literatura, arrel i ficció (i també no ficció): d'una banda, el genuí parlar dels perellonencs, català nord-occidental amb caràcter propi, degudament normatiu, sobre el qual Lleixà va fer un breu però intens estudi quan ell m'era alumne a l'institut Blanca d'Anjou del poble; d'altra banda, ambició creativa de mites i llegendes sobre la base d'un coneixement segur dels indrets del terme on va néixer i on ara torna a viure l'autor en acabat d'haver vist món com a mestre arreu.
Diré que té poble i món, sí, car allò de local que s'hi explica va molt més enllà del mer costumisme i s'aixeca per albirar horitzons llunyans. Diré que presenta anècdota (milers de peripècies enginyoses) i categoria (milers de temes implícits: l'astúcia, la justícia, la malícia, la bondat, la lluita i l'enginy...). Diré que el llibre parla amb imatges i mira amb paraules perquè a hores d'ara ja sabem, gràcies al lingüista Jesús Tuson, que una imatge no val més que mil paraules perquè els signes icònics i els signes simbòlics es complementen, es necessiten, s'interpel·len: els divertits dibuixos histriònics d'Hernán, tot sovint aplicats sobre les fotografies ben travades de Gonzalvo, dialoguen amb els textos de Lleixà per explicar, tots ells, cada mite per mitjans diversos. Diré que hi ha foc i aigua, terra i aire, els elements naturals al servei de les vides imaginades dels ninots inventats: a "Les portes de l'infern", d'El gegant del Burgà..., que remet a la bassa d'En Ferrà, un veritable i real locus amoenus a la vall del Burgà, on passem del foc a l'aigua de manera màgicament intel·ligent, talment meravella d'exemples lul·lians; i a "La llegenda del foc que tot ho calma" d'Els follets del romer..., on hi trobem la invenció de la gènesi del beuratge festiu de la vila per Sant Antoni.
Diré també les misèries i les grandeses, que recull el llibre, d'una gent que treballa i lluita amb grandesa d'esperit i intenta de conviure amb sense misèries i conflictes, que són inevitables, tanmateix, per prejudicis o amenaces tel·lúriques ancestrals. Diré les bèsties i els margallons que enraonen i malviuen al llibre. Diré les festes i les bregues dels humans pobladors d'aquest indret oblidat per gairebé tothom llevat de Lleixà i dels seus veïns, que entomen petites tragèdies quotidianes i grans alegries íntimes que certs dies de l'any transformen en col·lectives. Diré, finalment, que hi ha neus i miquels: totes les neus del Perelló, amb un cel als ulls, que ara, en aquesta primavera tan exigent, esdevenen aigües fresques riu avall; i tots els miquels del poble de la mel amb qui sap els timbals i les percussions sonant que sirguen amb les mans riu amunt per enlairar-se i retrobar-se al cel de les neus i abraçar-se i abrasar-se.
No he dit, doncs, (gairebé) res de mi, sinó el que em fuig. I encara em resta dir, però, que si la Via Augusta hi veia desfilar tots els personatges que amb tant d'enginy ha creat Lleixà i ha dibuixat Herán (en paratges tan ben fotografiats per Gonzalvo) potser sí que aleshores tindríem una trilogia sencera i bellíssima per llegir i rellegir. Lleixà, l'escriptor, té un foc a dins, que es manifesta amb flames ben diverses perquè la seva activitat cultural és ben intensa i diversa. Que continuï cremant, doncs, la flama, que ara torna a ser brasa perquè revifi més d'hora que no pas tard... o quan hagi de ser.
Temps era temps, un savi de la dialèctica popular, un tal estudiós Elies Àlvarez Múria, em va confessar el següent en un manuscrit retrobat a les golfes del setè prestatge de l'armari dels records: "A mi no m'agrada llegir llibres, però tot allò que m'atrau per una curiositat o per una confusió ho llegeixo fins a esbrinar-ho tot. El que més llegeixo són revistes esportives i musicals, també llegeixo molts diaris ja puguin ser d'esports o de política, m'atrauen els diaris. Jo, quan llegeixo, sento com si el que llegeixo fos sempre la realitat i m'ho imagino amb fets reals; si no, per a què llegir?". Vet aquí quina confessió més interessant i entenimentada del qui fou alumne d'aquest qui escriu aquests mots propis i en transcriu d'altri. Perquè, efectivament, com ja va dir Joan Fuster, llegir no és pas fugir, sinó explorar, mirant enfora, qui som, com som, què fem i què volem. Sí, també ho digué el crític Joan Triadú, un bon vespre al mateix indret on es produïa la presentació d'aquest llibre: quan algú del públic va gosar preguntar-li què coi hi podíem trobar en un llibre, en la lectura, en la literatura (en el sentit més ampli del concepte), ell va respondre, ras i curt, que el que hi podíem trobar no era sinó nosaltres mateixos. I tant que sí! I tant, Elies!
Escriu, doncs, Jordi Lleixà Moliné, amb llibertat, amb rigor, amb ambició per dir honestament el que vols dir, observant a fora i a dins, destriant el gra de la palla, desestimant esborranys maldestres, compartint-los secretament amb qui pugui polir-los (tal vegada un bon editor de la terra amb bagatge contrastat per a ben aconsellar!). Escriu contra la barbàrie i a favor de la cultura. Com ho van fer Llull, el primer de tots en català, o en acabat tants d'altres que apareixen sense fer-se notar, per intertextualitat implícita, als teus textos: les històries naturals d'un Joan Perucho, els contes tavernaris d'un Jesús Moncada, les cançons tel·lúriques d'un Roger Mas... I recorda que, tal com reclamava Manuel Pérez Bonfill, cal haver llegit molt i bo per poder escriure poc i bé... perquè cal haver paït mil vegades més llibres abans no gosi algú, com tu, escriure'n un de nou que valgui la pena de llegir.
I quan hagis gosat poder escriure res de tan bo com Els gegants... i Els follets..., volem retrobar-nos de bell nou al voltant de les teves paraules, Jordi, per parlar-ne, per enraonar, per xerrar, per escatir les accepcions dels teus mots. Les presentacions de llibres tenen una funció estrictament promocional: és quan els lectors s'han cruspit el llibre per gaudir-ne, per enfadar-s'hi, per veure-s'hi, quan hi han rumiat prou per valorar-ne els pros i els contres, els ets i els uts, quan s'hi han barallat per construir-ne el sentit propi de cadascú, és -deia- quan té més solta aquesta gairebé intransferible experiència de la lectura que tal vegada no arriba a ser plena fins que la conversa i la interacció amb altres lectors ens permet de capir fins on pot aconduir-nos un text tan misteriós com el teu. Convida'ns-hi, si us plau, de bell nou: hi vindrem, exigents i contents, a dir-hi la nostra amb sense recança.
Biel Ferrer és filòleg i professor de llengua catalana i literatura a l'institut Josep Tapiró de Reus.
