És trist però malauradament la història es repeteix. Durant anys, en aquest cas quatre, han anat arribant notícies d'un conflicte bèl·lic a milers de quilòmetres de casa nostra, que ha destrossat un país, una societat per obra i màgia primer d'un dictador, a qui després s'hi va sumar Estat Islàmic. Hem vist com queien bombes, ciutats fantasma i gent que començava a abandonar les seves llars, impotents davant d'una guerra civil inacabable.
Tímids intents de la comunitat internacional per intentar posar fi al conflicte van acabar fracassant, malgrat una primera reacció irada ara fa dos anys davant l'ús d'armes químiques contra la població civil. I no ha estat fins ara, quan les víctimes d'aquest horror s'han plantat literalment a la porta de casa, que s'ha reaccionat. Quan el drama estava als camps de refugiats de Jordània, Turquia, el Líban o l'Iraq era una cosa. No hi havia pressa, com tampoc semblava haver-n'hi quan milers de persones van començar a arribar a les costes d'Itàlia, de Grècia, jugant-se la vida per iniciar-ne una de nova. Ha estat ara, quan són molts més els milers de refugiats que travessen els Balcans fugint de la guerra, que Síria ja no està tan lluny.
Europa finalment ha reaccionat, tard però ho ha fet. Obligada per l'èxode imparable de refugiats i també per la pressió dels seus ciutadans. L'onada de solidaritat topa encara amb reticències de certs governs que fins i tot es creuen amb el dret d'aixecar murs contra la pitjor crisi migratòria que ha viscut Europa des de la II Guerra Mundial.
I mentre es dóna resposta a les necessitats urgents dels refugiats, queda pendent la qüestió cabdal, l'origen de l'èxode: la guerra. La crisi, sens dubte, obliga a reaccionar. Hi ha qui parla de reprendre les accions militars. Seria bo que de la mateixa manera que es prepara una resposta humanitària conjunta, n'hi hagi una de militar pensada al mil·límetre per evitar mals majors, tot i que l'experiència no convida a l'optimisme.
