Dijous, 28 de Març de 2024

Tortura al Mediterrani

27 d'Agost de 2019, per Miguel Pajares

Mentre escric aquestes línies, part de les 147 persones rescatades de la mar per l’Open Arms i de les 356 rescatades per l’Ocean Viking porten quinze dies amuntegades, sotmeses als vaivens de l’onatge i moltes emmalaltint (una altra part porta menys dies, però el mateix suplici), mentre els governs europeus i les institucions de la UE es desentenen o fan lleus moviments amb criminal lentitud. Un jutjat italià ha suspès el decret de Salvini que prohibia els vaixells de les ONG acostar-se a les aigües jurisdiccionals italianes i, amb això, l’Open Arms ha pogut acostar-se a Lampedusa per posar-se a recer del temporal. Després van poder desembarcar alguns malalts i criatures i alguns governs van començar a dir que acceptaran una part de les persones rescatades (tant de bo totes hagin pogut desembarcar quan llegeixi aquest article).

De què fugien aquestes 503 persones rescatades? Una part d’elles, de conflictes bèl·lics, dels que es donen als països del Sahel, la Banya d’Àfrica i Pròxim Orient. És a dir, han fugit quan la mort les sotjava de manera imminent. Fugen d’uns conflictes fortament alimentats per les armes que fabriquen a Europa i per la nostra demanda del petroli i els minerals que tenen aquests països.

Altres fugen d’un empobriment del que, en gran mesura, és responsable l’elit econòmica occidental. Sí, la dels mateixos països europeus que ara rebutgen a aquestes persones fugides. Responsable, perquè aquesta elit està acaparant terres i fonts d’aigua per tota Àfrica, fins al punt que diversos dels països dels quals procedeixen les persones rescatades són grans exportadors de productes agrícoles, mentre la seva població viu en extrema pobresa.

Mali exporta cotó, sucre i massa per agrocombustible, conreat tot això en grans plantacions; Níger també exporta massa per a agrocombustibles; Somàlia exporta bestiar; Costa d’Ivori exporta cacau, etc. Hi ha molta producció agrícola en aquests països que està en mans de les multinacionals (que acaparen les millors terres i fonts d’aigua) i de la qual la seva població local no es beneficia en absolut; com també passa amb l’extracció de minerals, petroli, fustes nobles, diamants, etc. L’espoli dels països dels quals procedeixen moltes de les persones rescatades a la Mediterrània té molt a veure amb el nostre nivell de vida occidental; sense tal espoli, no tindríem el nivell que tenim. Dir que “vénen a beneficiar-se d’allò que és nostre”, com de vegades es diu, és un cruel contrasentit.

També fugen de la crisi climàtica. En els seus països, les sequeres són cada vegada més intenses i freqüents, el desert avança sobre el que abans eren terrenys de cultiu, la productivitat dels sòls agrícoles descendeix per l’augment de la temperatura, les pluges són cada vegada més torrencials i destructives, els ciclons són cada vegada més devastadors per a les seves costes, etc. La responsabilitat d’aquests països en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle dels dos últims segles és molt petita (excepte la dels països petroliers del Golf), però pateixen les pitjors conseqüències de l’escalfament global.

Moltes de les persones que intenten arribar a Europa per aconseguir una feina i enviar diners a la seva família ho fan perquè els seus hàbitats s’estan deteriorant irremeiablement i ja no produeixen prou per mantenir a les famílies. També de la crisi climàtica en són sobretot responsables els països europeus i els altres del món ric, però, especialment, són responsables de no estar prenent les mesures necessàries per frenar l’escalfament global. Els trenta anys que portem fent acords climàtics internacionals no han posat fre a la creixent emissió de gasos d’efecte hivernacle, ni sembla que n’hi hagin de posar en el futur immediat.

Fugen també de Líbia. Els trajectes migratoris han portat a aquestes persones a un país que està en guerra i en què bona part dels seus policies i guardacostes no són tal cosa, sinó bandes criminals armades. A Líbia aquestes persones, o moltes d’elles, són esclavitzades, torturades i les dones violades. Les persones rescatades a la Mediterrània per l’Open Arms i l’Ocean Viking relaten haver fugit d’un autèntic infern.

De tot això fugen. I no hi ha llei que pugui avalar que es talli el pas a aquestes persones en la seva fugida per salvar la vida, o per aportar una mica de diners al manteniment de la seva família en extrema pobresa. Molt menys pot haver dret a impedir que surtin de Líbia, on pateixen situacions esfereïdores. Menys encara pot haver dret al fet que se’ls talli el pas enmig de la Mediterrània perquè s’ofeguin i desapareguin. Els governs europeus i les institucions de la UE estan vulnerant el dret bàsic a la vida, el que ens allunya molt del que crèiem que érem i ens acosta a règims que res tenen a veure amb la democràcia i els drets humans.

També estan vulnerant altres drets més concrets, com el d’asil: les persones que fugen de les guerres tenen dret (d’acord amb els tractats internacionals que hem subscrit i les nostres pròpies lleis d’asil) a presentar la seva sol·licitud en qualsevol país europeu. Quan aquests països els impedeixen arribar a territori europeu estan violant el dret d’asil (ja que només poden sol·licitar-lo si trepitgen sòl europeu).

Igualment, estan vulnerant les lleis de la mar, que obliguen a l’auxili, salvament i desembarcament de les persones en perill. I fins i tot podríem dir que estan trencant els tractats contra la tortura: després del que aquestes persones rescatades han patit en els seus països, en els seus trajectes i a Líbia, els governs europeus les mantenen, dia rere dia, a la coberta dels vaixells que les han rescatades, amuntegades, emmalaltint i desesperant-se. No crec que sigui exagerat dir que els governs estan practicant la tortura.

Tot això estan fent els nostres governs. Salvini, el més destacat representant de l’extrema dreta xenòfoba europea, ha marcat el pas de tots els altres governants; els ha assenyalat el camí i els altres l’estan seguint amb submisa observació. Pedro Sánchez va escriure a un llibre: “haver salvat la vida a les 630 persones de l’Aquarius fa que valgui la pena dedicar-se a la política”, però el seu comportament posterior poc té a veure amb aquell gest. La seva resposta tardanera oferint el port no l’excusa de la seva prolongada i immoral innacció.

 

Miguel Pajares és antropòleg social, investigador a la Universitat de Barcelona i president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics