Encara amb un nus a la gola, i després de moltes setmanes mossegant-me la llengua per no encetar debats inútils via Whatsapp, aquell dia vaig decidir actuar. El 2 de novembre, quan la jutgessa de l’Audiencia Nacional va dictar presó incondicional per als nostres consellers, vaig abocar-me de ple en un dels meus grups de Whatsapp que fins aquell dia havia mantingut no només silenciat, sinó bandejat (en aquests dies intensos hem de procurar dosificar el volum d’informacions/opinions, perquè se’ns en va l’ànima).
El cas és que aquest grup el formen molts companys espanyols, que viuen escampats per moltes ciutats espanyoles i que tenen el nexe d’unió que van estudiar, fa més de trenta anys, en un institut de Tarragona, amb nosaltres, els catalans, els quals passats els anys hi compartim aquest contacte virtual i algunes poques trobades d’exalumnes. Aquell dia, quan la democràcia es va ensorrar del tot, vaig decidir fer un exercici. En un rampell de ràbia, els vaig preguntar si veien just l’empresonament. No n’esperava pas cap consol; segurament al contrari. Estic agraïda per la bona predisposició dels interpel·lats i per les argumentacions raonades, encara que en molts casos lluny de les meves. La idea més llançada: que l’empresonament no arreglarà el problema.
Les argumentacions, des de tots els extrems. Des del que deia que “és molt difícil entendre que aquesta gent vagi a la presó i els corruptes estiguin, per regla general, lliures”; el que no creu “en persones al servei de les lleis, però sí en les lleis al servei de les persones” ni tampoc en “la independència dels jutges”; el que va qualificar la decisió d’empresonar-los “de precipitada, inoportuna i desproporcionada” però que “no tot val i les lleis s’han de complir”; fins al que parlava de “nacionalismes rancis” i de “l’extrema gravetat dels fets ocorreguts al Parlament els dies 6 i 7 de setembre”. Les opinions són lliures, sí. La política exercida des de l’odi, no.
