-
D'esquerra a dreta: El psiquiatre i director gerent de l'Hospital Universitari Institut Pere Mata Francesc X. Arrufat; la periodista i historiadora Isabel Martínez, la historiadora i arxivera Carme Puyol i el president de l'Institut Pere Mata, Joan Amigó.
Joel Medina
El patrimoni modernista és quelcom inherent a l’orgull reusenc actual. I bona part de la culpa la té l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. La Casa Rull, la Casa Navàs, Cal Gasull… però el seu idil·li amb Reus va començar l’any 1896 de la mà de Pau Font de Rubinat, amb l’objectiu d’assumir el projecte constructiu del “Manicomio de Reus” que avui es coneix com l’Institut Pere Mata.
Flammabo iterum en llatí, “de nou lluirà”, en català, és la màxima unida a la figura femenina que representa l’emblema de l’entitat i que aixeca la flama per assegurar que la llum pot travessar penombres tan àrdues com les que deriven dels problemes de salut mental. 125 anys de Flama: Institut Pere Mata 1896-2021 és un llibre a dues veus i a quatre mans, obra de la periodista, historiadora i col·laboradora de Reusdigital.cat, Isabel Martínez, i de la historiadora i arxivera Carme Puyol.
“1896, finals del segle passat; Reus era una ciutat efervescent i les elits de l’època apostaven per generar activitats i transformar-les”, va explicar, el passat dimarts a l’acte de presentació del llibre, el president del Centre de Lectura, Lluís Miquel Pérez. I aquest va ser un dels motius pels quals va néixer l’Institut Pere Mata (IPM). El seu president actual, Joan Amigó, va afirmar que, tot i aflorar i créixer com a una societat privada, el 100% dels serveis sanitaris que es presten a hores d’ara són concertats amb la Generalitat.
“Crec que el fet de ser una empresa privada, oferir serveis públics i alhora actuar com un hospital universitari és quelcom únic a tot Catalunya”, va afegir Amigó, qui també va destacar la funció social actual de l’IPM: “Ara per ara, tenim la Fundació Pere Mata, la Fundació Villablanca i la Fundació Pere Mata Terres de l’Ebre, que treballen amb una xarxa de residències, pisos assistits i assistència domiciliària”. En total, l’empresa és present a vint municipis, té 2.500 professionals empleats i atén més de 30.000 persones l’any.
Pel que fa al llibre, s’estructura en dues grans parts: els primers 100 anys i els últims 25. Carme Puyol ha estat l’encarregada de la primera. Entre altres fonts, com l’Arxiu Comarcal del Baix Camp, el Centre de la Imatge Mas Iglesias (CIMIR), el Museu de Reus i el Fons Salvador Vilaseca, va destacar que “l’arxiu de l’IPM ha estat essencial, tant per accedir a les fonts documentals com per poder incloure fotografies d’època”.
Les fonts orals, sorgides d’entrevistes amb el doctor Antonio Labad i la doctora Elisabet Vilella, entre altres, també han format part d’un recull que actualitza el llibre que el sacerdot, escriptor i polític Josep Poca va dur a terme per al centenari del Pere Mata. Isabel Martínez, que s’ha centrat més profundament en els darrers 25 anys d’història, va indicar que va trobar una manca de bibliografia divulgativa sobre el pacte de la reconversió psiquiàtrica duta a terme a finals dels anys 90 amb l’objectiu de renovar l’atenció: “El primer que vaig fer va ser informar-me mitjançant la premsa, documentació parlamentària i algun assaig que tractava el tema de manera tangencial”. Un cop contextualitzats els inicis d’aquesta reformulació, el següent pas va ser acudir als diversos arxius i a les fonts orals.
Fent la vista enrere, si en el cas del Centre de Lectura fou Josep Güell i Mercader qui va promoure l’entitat, el Pere Mata també va tenir nom i cognom: el doctor Emili Briansó, que va arribar a Reus l’any 1884 com a metge forense municipal. En aquell temps, l’assistència de persones amb trastorns mentals es concentrava a l’edifici anomenat popularment Ca l’Agulla, situat al número 21 del carrer Sardà. “Briansó va observar les lamentables condicions d’aquell espai, que van colpejar la seva sensibilitat, i va començar a trenar un somni, aconseguir per a la ciutat un espai digne per a aquestes persones”, va destacar Puyol.
El doctoe Briansó va apel·lar al sentiment d’orgull ciutadà a l’hora d’engegar el projecte d’un nou edifici. Al final, va obtenir el capital de 35 socis, que va servir per tirar endavant la societat “Manicomio de Reus” un 15 de novembre de 1896. A partir d’aquí, Briansó es va rodejar d’un gran equip de professionals com els doctors Artur Galceran i Rafael Rodríguez. A més, Pau Font de Rubinat va ser nomenat primer president del consell d’administració. La flama de l’IPM es va encendre per primer cop el 1900 amb tres edificis, i les seves espurnes han arribat fins al dia d’avui. “Sovint la gent es pensa que era un manicomi pels rics, i això és un tòpic perquè acollia una gran part de demanda pública”, va exposar Puyol.
Aviat es va consolidar el nom d’Institut Pere Mata. Concretament, l’any 1910, tot i que ja havia aparegut abans. Però, qui era Pere Mata? “Un metge apassionat i militant que va lluitar per fer sortit el país de l’Antic Règim i col·locar-lo en una posició de primer ordre a Europa”, va apuntar Puyol.
Entre altres, se’l reconeix com el pioner de la medicina legal i toxicologia i el creador del cos de metges forenses d’Espanya. Va arribar a ser alcalde de Reus l’any 1841.
El centre va anar creixent i es va consolidar amb diferents mesures innovadores fins a la Guerra Civil. El 4 d’agost de l’any 1936, l’edifici va ser confiscat per una ordre emesa per la Direcció General de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat. Es va dissoldre el consell d’administració i es va crear un comitè de control format pels mateixos treballadors. La inexperiència del comitè i la marxa de professionals al front va dificultar una situació que finalment es va tornar irreversible.
A causa dels bombardejos en plena batalla de l’Ebre, els edificis van haver de ser desallotjats per convertir-se en un hospital de sang. El doctor Salvador Vilaseca, juntament amb un centenar de malalts i un equip de cuidadors, es van traslladar fins al Castell de Montesquiu.
“Durant la guerra, l’exèrcit franquista converteix el Pere Mata en un camp de concentració de polítics dissidents”, va explicar Puyol. Però la flama del centre mai es va extingir. Quan es va tornar a l’activitat, el president Ramon Vilella Estivill va reunir els socis, que van dur a terme una aportació de capital perquè l’IPM es recuperés.
En els anys posteriors, es va realitzar una renovació conceptual i estructural de la mà del doctor Francesc Tosquelles, qui va crear un equip, conjuntament amb un grup de joves metges, “que va fer possible que a l’IPM s’implementés la psicoteràpia institucional”, va relatar Puyol.
“S’ha treballat molt en aquest aspecte, però s’ha de continuar fent”, va apuntar Martínez en relació amb l’estigmatització que pateixen les persones amb problemes de salut mental. “Ja no fem ús de paraules com manicomi; hem fet un pas cap al llenguatge inclusiu, fet que ajuda a trencar aquesta dificultat”. L’autora va argumentar que l’impuls de les institucions és crucial per avançar en aquest àmbit, i va posar d’exemple la celebració del Dia de la Salut Mental a la ciutat de Reus.
“Aquest tipus d’actes han contribuït perquè els ciutadans tinguem més informació i per visibilitzar a aquestes persones i que se sentin més ajudades”, va comentar Martínez.
125 anys després, l’IPM continua estant present en la cultura contemporània. Segons Martínez, “El Pere Mata inspira a les persones a crear”. Ja sigui amb la literatura, la fotografia, la música, la ceràmica o qualsevol gènere que estigui relacionat amb la manera de fer cultura en el segle XXI. “No entenem la cultura sense el seu caràcter popular”, va afegir l’autora, qui va remarcar especialment la creació de la Colla Gegantera de l’IPM l’any 2012. El juny del 2015 es va construir el primer gegant, Pere el Gran. El febrer de l’any 2019, es va estrenar la geganta Cori.
Tota aquesta trajectòria va fer que, el 2014, l’IPM rebés la Creu de Sant Jordi. L’any 2021, l’Ajuntament de Reus li va concedir la Medalla de la Ciutat. “Ara, l’Institut disposa de més de 40 centres arreu de Catalunya i opera en una varietat de temàtiques i àrees d’interès”, va apuntar Martínez. En els últims anys, la pandèmia ha posat a l’agenda la salut mental, cosa que també ha interpel·lat l’IPM: “Ha afegit tensió pel repte que representarà aquest concepte de cara al futur”. 125 anys de flama. L’obra d’Isabel Martínez i de Carme Puyol analitza, fil per randa, els moments que han marcat la vida i la història de l’Institut Pere Mata. Una vida i una història que ara fan un punt i seguit perquè el centre continuï endavant com un dels pioners en el sector.
Flammabo iterum en llatí, “de nou lluirà”, en català, és la màxima unida a la figura femenina que representa l’emblema de l’entitat i que aixeca la flama per assegurar que la llum pot travessar penombres tan àrdues com les que deriven dels problemes de salut mental. 125 anys de Flama: Institut Pere Mata 1896-2021 és un llibre a dues veus i a quatre mans, obra de la periodista, historiadora i col·laboradora de Reusdigital.cat, Isabel Martínez, i de la historiadora i arxivera Carme Puyol.
“1896, finals del segle passat; Reus era una ciutat efervescent i les elits de l’època apostaven per generar activitats i transformar-les”, va explicar, el passat dimarts a l’acte de presentació del llibre, el president del Centre de Lectura, Lluís Miquel Pérez. I aquest va ser un dels motius pels quals va néixer l’Institut Pere Mata (IPM). El seu president actual, Joan Amigó, va afirmar que, tot i aflorar i créixer com a una societat privada, el 100% dels serveis sanitaris que es presten a hores d’ara són concertats amb la Generalitat.
“Crec que el fet de ser una empresa privada, oferir serveis públics i alhora actuar com un hospital universitari és quelcom únic a tot Catalunya”, va afegir Amigó, qui també va destacar la funció social actual de l’IPM: “Ara per ara, tenim la Fundació Pere Mata, la Fundació Villablanca i la Fundació Pere Mata Terres de l’Ebre, que treballen amb una xarxa de residències, pisos assistits i assistència domiciliària”. En total, l’empresa és present a vint municipis, té 2.500 professionals empleats i atén més de 30.000 persones l’any.
Una història en dues peces
Pel que fa al llibre, s’estructura en dues grans parts: els primers 100 anys i els últims 25. Carme Puyol ha estat l’encarregada de la primera. Entre altres fonts, com l’Arxiu Comarcal del Baix Camp, el Centre de la Imatge Mas Iglesias (CIMIR), el Museu de Reus i el Fons Salvador Vilaseca, va destacar que “l’arxiu de l’IPM ha estat essencial, tant per accedir a les fonts documentals com per poder incloure fotografies d’època”.
Les fonts orals, sorgides d’entrevistes amb el doctor Antonio Labad i la doctora Elisabet Vilella, entre altres, també han format part d’un recull que actualitza el llibre que el sacerdot, escriptor i polític Josep Poca va dur a terme per al centenari del Pere Mata. Isabel Martínez, que s’ha centrat més profundament en els darrers 25 anys d’història, va indicar que va trobar una manca de bibliografia divulgativa sobre el pacte de la reconversió psiquiàtrica duta a terme a finals dels anys 90 amb l’objectiu de renovar l’atenció: “El primer que vaig fer va ser informar-me mitjançant la premsa, documentació parlamentària i algun assaig que tractava el tema de manera tangencial”. Un cop contextualitzats els inicis d’aquesta reformulació, el següent pas va ser acudir als diversos arxius i a les fonts orals.
Com va néixer l’Institut Pere Mata?
Fent la vista enrere, si en el cas del Centre de Lectura fou Josep Güell i Mercader qui va promoure l’entitat, el Pere Mata també va tenir nom i cognom: el doctor Emili Briansó, que va arribar a Reus l’any 1884 com a metge forense municipal. En aquell temps, l’assistència de persones amb trastorns mentals es concentrava a l’edifici anomenat popularment Ca l’Agulla, situat al número 21 del carrer Sardà. “Briansó va observar les lamentables condicions d’aquell espai, que van colpejar la seva sensibilitat, i va començar a trenar un somni, aconseguir per a la ciutat un espai digne per a aquestes persones”, va destacar Puyol.
El doctoe Briansó va apel·lar al sentiment d’orgull ciutadà a l’hora d’engegar el projecte d’un nou edifici. Al final, va obtenir el capital de 35 socis, que va servir per tirar endavant la societat “Manicomio de Reus” un 15 de novembre de 1896. A partir d’aquí, Briansó es va rodejar d’un gran equip de professionals com els doctors Artur Galceran i Rafael Rodríguez. A més, Pau Font de Rubinat va ser nomenat primer president del consell d’administració. La flama de l’IPM es va encendre per primer cop el 1900 amb tres edificis, i les seves espurnes han arribat fins al dia d’avui. “Sovint la gent es pensa que era un manicomi pels rics, i això és un tòpic perquè acollia una gran part de demanda pública”, va exposar Puyol.
Per què “Pere Mata”?
Aviat es va consolidar el nom d’Institut Pere Mata. Concretament, l’any 1910, tot i que ja havia aparegut abans. Però, qui era Pere Mata? “Un metge apassionat i militant que va lluitar per fer sortit el país de l’Antic Règim i col·locar-lo en una posició de primer ordre a Europa”, va apuntar Puyol.
Entre altres, se’l reconeix com el pioner de la medicina legal i toxicologia i el creador del cos de metges forenses d’Espanya. Va arribar a ser alcalde de Reus l’any 1841.
Una sotragada important
El centre va anar creixent i es va consolidar amb diferents mesures innovadores fins a la Guerra Civil. El 4 d’agost de l’any 1936, l’edifici va ser confiscat per una ordre emesa per la Direcció General de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat. Es va dissoldre el consell d’administració i es va crear un comitè de control format pels mateixos treballadors. La inexperiència del comitè i la marxa de professionals al front va dificultar una situació que finalment es va tornar irreversible.
A causa dels bombardejos en plena batalla de l’Ebre, els edificis van haver de ser desallotjats per convertir-se en un hospital de sang. El doctor Salvador Vilaseca, juntament amb un centenar de malalts i un equip de cuidadors, es van traslladar fins al Castell de Montesquiu.
La represa
“Durant la guerra, l’exèrcit franquista converteix el Pere Mata en un camp de concentració de polítics dissidents”, va explicar Puyol. Però la flama del centre mai es va extingir. Quan es va tornar a l’activitat, el president Ramon Vilella Estivill va reunir els socis, que van dur a terme una aportació de capital perquè l’IPM es recuperés.
En els anys posteriors, es va realitzar una renovació conceptual i estructural de la mà del doctor Francesc Tosquelles, qui va crear un equip, conjuntament amb un grup de joves metges, “que va fer possible que a l’IPM s’implementés la psicoteràpia institucional”, va relatar Puyol.
Trencar l’estigma de les malalties mentals
“S’ha treballat molt en aquest aspecte, però s’ha de continuar fent”, va apuntar Martínez en relació amb l’estigmatització que pateixen les persones amb problemes de salut mental. “Ja no fem ús de paraules com manicomi; hem fet un pas cap al llenguatge inclusiu, fet que ajuda a trencar aquesta dificultat”. L’autora va argumentar que l’impuls de les institucions és crucial per avançar en aquest àmbit, i va posar d’exemple la celebració del Dia de la Salut Mental a la ciutat de Reus.
“Aquest tipus d’actes han contribuït perquè els ciutadans tinguem més informació i per visibilitzar a aquestes persones i que se sentin més ajudades”, va comentar Martínez.
Un centre que continua inspirant
125 anys després, l’IPM continua estant present en la cultura contemporània. Segons Martínez, “El Pere Mata inspira a les persones a crear”. Ja sigui amb la literatura, la fotografia, la música, la ceràmica o qualsevol gènere que estigui relacionat amb la manera de fer cultura en el segle XXI. “No entenem la cultura sense el seu caràcter popular”, va afegir l’autora, qui va remarcar especialment la creació de la Colla Gegantera de l’IPM l’any 2012. El juny del 2015 es va construir el primer gegant, Pere el Gran. El febrer de l’any 2019, es va estrenar la geganta Cori.
Tota aquesta trajectòria va fer que, el 2014, l’IPM rebés la Creu de Sant Jordi. L’any 2021, l’Ajuntament de Reus li va concedir la Medalla de la Ciutat. “Ara, l’Institut disposa de més de 40 centres arreu de Catalunya i opera en una varietat de temàtiques i àrees d’interès”, va apuntar Martínez. En els últims anys, la pandèmia ha posat a l’agenda la salut mental, cosa que també ha interpel·lat l’IPM: “Ha afegit tensió pel repte que representarà aquest concepte de cara al futur”. 125 anys de flama. L’obra d’Isabel Martínez i de Carme Puyol analitza, fil per randa, els moments que han marcat la vida i la història de l’Institut Pere Mata. Una vida i una història que ara fan un punt i seguit perquè el centre continuï endavant com un dels pioners en el sector.
