'Les dones trans hem de ser part activa de la lluita feminista'

Què és per a tu, ser dona?

Pot ser "sentir-me a gust amb el que ens han dit que vol dir ser una dona", o "una imposició en la qual m'he vist còmoda" o només "una part de la meva identitat". També és possible que, en realitat, "ningú sàpiga què significa exactament".

Simone de Beauvoir deia que "no es neix sent dona, sinó que s'arriba a ser-ho". És una qüestió complexa, que ja fa anys que s'aborda des dels feminismes, però que poques vegades ens hem preguntat a nosaltres mateixes, sobretot si som dones cisgènere (que ens sentim còmodes amb el gènere que ens van assignar en néixer).

Això és perquè hem crescut a mida del model establert de "dona"; complim (si més no) la major part de les característiques, dels rols i de les actituds associades. En canvi, les persones d'identitats dissidents, com les dones trans, són contínuament qüestionades i sovint se'ls fa aquesta pregunta esperant que la resposta sigui prou bona per a justificar la seva condició.

Quan, en realitat, la resposta és variada, subjectiva, ambigua i, fins i tot, inexistent. Potser no sabem què ens fa ser dones; però sí que sabem que la identitat de gènere va molt més enllà de les dues opcions imposades pel sistema patriarcal.

'Ho he sigut sempre'

"Mentalment sóc dona des que vaig néixer, però no vaig saber com desenvolupar la meva identitat fins fa tres anys". La Sandra està satisfeta, i convençuda que transicionar era un pas "vital" per a ella. Constata, però, que la desesperació que causa la recerca d'una identitat pròpia, porta a les persones trans a viure "situacions molt dures".

És el cas de la Melanie, que està a l'atur i ha de pagar el lloguer del pis on viu a Reus. Té 44 anys i va començar el trànsit fa un parell d'anys: "Ho he volgut sempre, però a causa de la societat i les múltiples pors que tenia, no m'atrevia a fer-ho". Ara es dedica als treballs sexuals perquè, lamenta, trobar feina "no és el mateix que abans".

L'any 2017 va començar la transició la Rose, una tarragonina de 21 anys que ara estudia un cicle de Mediació comunicativa a Lleida, on se sent "molt bé", explica. Per a ella, ser trans va més enllà del que vol dir ser home o ser dona: "La gent trans evidencia que el gènere no són només dues caselles tancades".

'Por a no ser llegida pel que sóc'

La Rose recorda que quan es va obrir al seu entorn i es va presentar com a dona trans, va pensar que a partir de llavors tocava "abraçar" la seva feminitat. "Però realment tampoc em sentia a gust", constata. Al final, explica que més aviat es considera una persona trans no binària perquè no se sent "plenament identificada amb cap dels dos gèneres que estableix aquesta societat".

Un dels problemes de classificar les persones només segons dos paràmetres, o home o dona, és que "moltes persones trans es veuen obligades a entrar en aquesta lògica binària per sentir-se acceptades". Perquè en aquest món, a part de ser, també s'ha de demostrar; més enllà del que se senti dins, és important el que es mostra cap enfora.

La Sandra constata que hi ha dones trans que "tenen por de no ser llegides pel que són" i per això recorren a operacions estètiques, com posar-se pits o treure's una costella per tenir més marcada la cintura. Durant la transició, es força a les persones trans a decantar-se, a escollir "ser més masculí o més femenina" i d'això en depèn l'acceptació que reben, lamenta la Rose.

'Hem d'aprendre a mirar'

Però la manera com interpretem l'aparença d'una persona es pot educar: "Si des de petits veiéssim una dona trans, un home trans, una persona trans no binària... si parléssim de diferents realitats sexuals i afectives... aniríem normalitzant les opcions que existeixen". Això, puntualitza la Sandra, "no és menjar el cap a ningú", sinó explicar que hi ha gent de tota manera: "Els cossos i identitats de gènere són molt variats i s'han d'aprendre a mirar", expressa la Sandra.

La Rose anima a oblidar-se de l'estereotip "clàssic i obsolet" d'home i dona i reclama poder viure la seva identitat lliurement: "Que ningú em molesti, que em respectin sigui com sigui".

'Al llit i habitualment sola'

Una vegada aclarit que el gènere és un ventall, i no només dues opcions estereotipades, podríem preguntar-nos per què és un aspecte primordial en les nostres vides. Per què tantes i tantes accions vénen determinades segons el que figura als nostres documents oficials.

La societat que tenim actualment "no està preparada per abolir el gènere", reconeix la Sandra, tot i que seria "una fantasia que en un futur no existís i cadascú pogués viure lliurement", afegeix la Rose, perquè "les persones són més que la seva identitat de gènere".

Un primer indicatiu per reconèixer que estem molt lluny d'aquesta situació, és que encara hi ha una "gran confusió terminològica". Sense anar més lluny, al mateix DNI apareix el terme "sexe", quan l'adequat seria posar-hi "gènere" (com, de fet, passa en els països de parla anglesa).

Sexe i gènere no són pas sinònims. El sexe és una etiqueta que se'ns assigna al néixer, segons les nostres característiques biològiques (genitals, cromosomes, hormones...). En funció de l'etiqueta "nen" o "nena" serem socialitzades d'una manera o d'una altra. I precisament això és el gènere: el conjunt de rols, comportaments i pràctiques que anem assumim automàticament depenent de l'etiqueta que ens posen en néixer, segons uns factors fisiològics que, a més, no sempre són clars.

Per evidenciar la confusió general que hi ha sobre aquests dos termes, la Sandra explica una anècdota: "Quan vaig anar a fer el canvi al meu document d'identitat, l'agent em va preguntar: sexe? I jo li vaig respondre: 'Sí, bé, al llit i habitualment sola", rememora rient. Tot i la part còmica, la Sandra creu que és un tema "seriós" i que, almenys, s'hauria de fer l'esforç per canviar el terme. No hem d'oblidar la importància de les paraules: el que diem reflexa el que pensem, i el primer pas per canviar el que pensem és canviar el que diem.

'Ser una més' 

Una gran quantitat de manifestos feministes d'aquest 8M són explícitament transinclusius, com per exemple el de l'Ajuntament de Reus. De totes maneres, hi ha diversos aspectes a comentar. En primer lloc, la Melanie troba a faltar "més suport" per part de la Seguretat social: "Tenim pocs recursos i en necessitem més".

Per altra banda, la Rose remarca que les dones trans també pateixen violència masclista i misogínia i que és "molt fort" quan a vegades no se les menciona en entorns feministes. Recorda que quan va començar el seu activisme, tot el pes de corregir i revisar els textos (per exemple, del manifest pel Dia Internacional de les Dones) requeia en les companyes d'identitats dissidents, però que a poc a poc ja hi ha "més implicació i conscienciació" de totes, perquè el feminisme no són només "dones blanques que treballen", ressalta.

La Sandra posa sobre la taula que, com a dona trans, li incomoden els espais mixtos, perquè li generen pors i angoixes, i que prefereix un espai únicament de dones. Per part seva, la Rose incideix en la importància dels pronoms que utilitzem i proposa que, abans de començar alguna reunió o col·loqui, es faci una ronda de noms i pronoms per tal de crear un espai segur.

Segons la Sandra, cada vegada hi ha més inclusió i presència de dones trans, però denuncia que moltes vegades és més aviat superficial. El que realment cal, reivindica, és "que les dones trans formem part activa de la lluita feminista". En aquest sentit, la Sandra no demana "ser més que ningú", sinó tan sols "ser una més". Reconeix que, tot i les passes fetes, moltes no se senten segures dins del col·lectiu feminista per "por a trobar-se amb la trànsfoba de torn".

De totes maneres, la Sandra puntualitza que "una persona que exclou a les dones trans ja no pot dir-se feminista". Constata que, per sort, el col·lectiu de Catalunya i d'arreu d'Europa és "enormement transinclusiu", però que en l'àmbit espanyol hi ha "grans espais transexcloents". Més que a través de suport explícit a les xarxes, la Sandra se sent més recolzada si li pregunten, senzillament, si necessita alguna cosa: "Jo sóc una dona com totes i no em farà més feliç que et declaris transinclusiva, sinó que ho facis real... Allò clàssic de més fets i no tantes paraules".

De cara al futur, la Rose se situa damunt la fina línia entre el pessimisme i l'optimisme, perquè considera que "estem fent passos endavant i després enrere". Entén que els canvis són lents, però desitja veure "un gran salt endavant", com seria l'aprovació de la Llei Trans per part del govern espanyol.

De moment, la Sandra continuarà "fent esclatar caps": "M'encanta, és molt divertit... bàsicament vol dir ajudar a altres persones a obrir la ment i plantejar-se coses que mai s'havien plantejat". El seu desig és que arribi un dia en què la gent conegui el col·lectiu trans per una diputada o una regidora: "També formem part activa de la vida política perquè tenim ganes de contribuir a una societat més justa", reivindica.

El feminisme és per a totes

En comptes de criticar l'esborrany de la Llei Trans (que l'únic que fa és atorgar drets a un col·lectiu discriminat), buscar desesperadament les conseqüències legals d'obrir la porta a l'autodeterminació de gènere (quan l'experiència en altres països demostra que no crea inseguretat jurídica), o atendre als atacs de qui s'autodenomina "feminista" però és trans excloent (que amplifica la magnitud d'un discurs minoritari); potser el que fa falta és més reflexió sincera i escolta activa a les persones que integren el col·lectiu trans.

El fet d'admetre la poca solidesa de la construcció dels gèneres en clau binària o la dificultat per respondre què ens fa ser dones, no desdibuixa la lluita feminista ni esborra les opressions que patim. Només és una reflexió, una aturada per veure que la realitat està feta de matisos, encara que el sistema s'entesti a simplificar-ho tot.

Durant molt de temps, el feminisme hegemònic ha utilitzat el terme "dona" en un sentit concret: dona blanca, treballadora, heterosexual i cisgènere. Amb la maduresa dels anys, s'ha reconegut la diversitat d'aquest subjecte polític: dones negres, gitanes, afrodescendents, a l'atur, sense estudis, amb discapacitat, homosexuals, bisexuals, asexuals i dones trans.

Si alguna cosa defineix el feminisme és la transversalitat, la consciència sobre els diferents sistemes de poder i les variades discriminacions que vivim. Per definició, el feminisme és acollida i no expulsió. És un espai de lluita compartida contra la desigualtat i la injustícia; un moviment que entén i abraça la diversitat. Per tant, les actituds d'odi, els posicionaments excloents, o la negació de drets, no hi tenen cabuda.