Els vestigis dels traficants d’ànimes al Camp de Tarragona

Fa unes setmanes, la mort de George Floyd a mans de la policia als Estats Units va generar una onada de protestes i reivindicacions que va manifestar-se també a Europa, tot creant un debat sobre la idoneïtat que s’honorin determinats personatges històrics i, d’aquesta manera, la societat justifiqui indirectament discriminacions racials o vulneració de drets humans. Sens dubte, aquest és un debat no exempt de complexitat, si el que es busca és reescriure la història en lloc de contextualitzar-la amb tot rigor per mostrar-la a les noves generacions sense defugir aspectes poc edificants del passat.

El fet que, com a conseqüència de les protestes, alguns col·lectius destruïssin monuments i estàtues s’ha interpretat com una minva de credibilitat de moviments legítims com el 'Black lives matter' i ha generat un sensacionalisme que impedeix abordar aquest debat amb calma. En base a iniciatives de divulgació que ja s’estan duent a terme a Barcelona, per exemple, com una ruta destinada a recórrer els espais relacionats amb l’esclavisme, Reusdigital.cat s’ha preguntat quins vestigis queden al Camp de Tarragona relacionats amb les persones que van comerciar amb esclaus i si aquest passat és obertament reconegut o no.

Un llegat vinculat directament amb el comerç esclavista

Definit des de la seva reobertura, el 2017, com “un jardí amb memòria” on es fa esment a aspectes com la natura, la influència artística o el romanticisme de l’indret, el parc Samà és, potser, el llegat més clarament vinculat al Baix Camp amb el comerç d’esclaus. Segons assenyala la periodista i escriptora Tate Cabré en la publicació ‘El llegat indià a les comarques de Tarragona’, aquest jardí històric i BCIN es va impulsar gràcies a Salvador Samà i Torrents (1861-1933), tercer marquès de Marianao, el qual era net i hereu del primer Samà indià, Salvador Samà i Martí.

Provinents inicialment de Vilanova i la Geltrú, els Samà formen part de les famílies catalanes que es van lucrar amb el tràgic comerç negrer juntament amb noms tan importants com Antonio López, marquès de Comillas; Joan Güell; la família Vidal-Quadras; Miquel Biada o els Goytisolo, amb vinculació posterior a Reus. Un llistat de famílies encara més extens que es pot trobar íntegrament al número 390 de ‘La Directa’ de 2015.

Actualment, a la web del parc es pot trobar informació extensa sobre els negocis legals relacionats amb la illa de Cuba per part de la família, així com a la preminència política i social de les diferents generacions dels Samà qui, s’ha de reconèixer, van saber recrear amb tot luxe el món colonial que els havia enriquit a costa del tràfic de persones. No existeix, però, cap menció als negocis vinculats amb el comerç d’africans del primer dels Samà qui, segons l’historiador Josep M.Fradera, era cunyat “del més gran negrer cubà del vuit-cents, el basc Julián de Zulueta”.

Documentació a l’Arxiu Comarcal del Baix Camp

Molt abans que els Samà viatgessin a Cuba per fer fortuna, altres famílies catalanes mantenien relacions personals i comercials amb homes de negocis d’arreu de la península que es beneficiaven d’aquest lucratiu comerç. Un vestigi d’aquestes relacions econòmiques és una carta dipositada a l’Arxiu Comarcal del Baix Camp dins del fons patrimonial de la família reusenca Borràs. En una missiva datada el 8 d’abril de 1816 des de Rio de Janeiro (quan encara el comerç d’esclaus era legal), el basc Francesc Antoni Belaustegui escriu al reusenc Francesc de Paula Borràs i l’informa de la peripècia personal i comercial viscuda arran de l’inici del procés d’independència sud-americana.

A l’escrit, Belaustegui es presenta al reusenc en qualitat de “digne amic” del germà de Borràs, el frare Bonaventura Borràs, establert a Montevideo, i sobre el qual, el 1925, Eduard Toda en va referir les aventures en un article de la ‘Revista del Centre de Lectura’. Entre d’altres informacions, Belaustegui explica al reusenc com “el desembre o gener passat” hagués hagut de sortir, des de Bilbao, la seva fragata Trinidad a càrrec del seu fill José Julián de Belaustegui en direcció la costa d’Àfrica “a la trata” i des d’on “passaria a l’Havana” per arribar finalment a un dels ports del Principat.

En aquesta línia de comerç encara legal (1789-1820), l’historiador Josep M. Sanet i Jové ha documentat cinc vaixells negrers fins al 1820 als ports de Tarragona i Salou i cap dels armadors era indià, tal com explica Cabré en l’obra anteriorment citada.

Mas Sedó, un emplaçament comprat per 'un negrer'

“Quan el tràfic esdevé il·legal ja no hi ha documentació”, assenyala l’autora a la publicació esmentada. La manca de dades, però, no és absoluta i a través del temps i referit per autors com Ramon Amigó ens ha arribat, per exemple, que el basc Restituto Amézaga Lambarri, abans de dedicar-se al món de la banca, va ser “un negrer”. Una hipòtesi plausible en constatar que el seu germà, Pedro Amézaga Lambarri, era propietari de l’ingeni Santa Rita, tal com consta al seu expedient com a senador per la província de Matanzas (Cuba) el 1896.

Establert finalment a Reus, Amézaga va comprar el Mas Sedó, on va morir-hi el novembre de 1936 a conseqüència de les ferides provocades per una bomba que hi va caure. Amb el final de la Guerra Civil, un dels seus fills, Ramon Amézaga Botet, va ser alcalde de Reus de forma molt breu el 1939.

Un patronat dedicat a l’ensenyament a Torredembarra

Altres negrers, reconeguts prohoms de Torredembarra, van ser Jaume Badia Padrines, primer administrador del Banc de Barcelona, i Esteve Gatell Badia, fill i nebot d’indians cèlebres. Definit per Cabré com “el municipi amb més tradició indiana”, els fills de Torredembarra dedicats als negocis d’esclaus va comptar amb una llarga nòmina com ara també Joan Güell que, en retornar del Nou Món, acabaria fundant dues grans empreses a Barcelona, La Barcelonesa, precedent de La Maquinista Terrestre y Marítima, i el Vapor Vell de Sants.

Conscients del llegat que suposa la circumstància que tant comerciants torrencs s’enriquissin amb el tràfic d’esclaus, Torredembarra ha organitzat el que s’anomena la Fira dels Indians, que el 2016 va fer èmfasi en els perfils dels anomenats traficants d’ànimes. Més curiosa és la història d’un altre torrenc, Antoni Roig i Copons (1817-1885), qui va tornar immensament ric de terres americanes. Segons l’autor Gabriel Comes, l’origen de la fortuna es desconeix exactament tot i que “existeixen llegendes una mica escabroses de com ho va aconseguir”, d’acord amb el que puntualitza al llibre ‘El patronat Antoni Roig i l’ensenyament a Torredembarra (1886-1935)’.

El desig de Roig era ser enterrat al cementiri local de Torredembarra sense cap mena d’ostentació, i és creença popular que volia que la gent trepitgés la seva tomba. En morir, el llegat econòmic de Roig al seu poble va servir per construir una escola amb moltes novetats pedagògiques per a l’època, com ara biblioteca i gimnàs, així com un reglament propi i un cos de mestres preparat. Unes instal·lacions regides per un patronat específic que fins el 1932, quan l’Estat va assumir les competències d’educació, es va mantenir amb la filosofia inicial.