Ara fa vuit dècades, la nit del 17 de juliol de 1936 va triomfar al Marroc una insurrecció militar contra la Segona República, revolta que durant els dos dies següents es va estendre per tota la Península. Per motius evidents, la Guerra Civil va ser un daltabaix humà que va estroncar la vida quotidiana del país tant pels combats militars com pels seus efectes secundaris sobre la població civil. Un cop finalitzat el conflicte, tampoc hi va haver pau per la dura repressió que van patir els vençuts i per l’extensió en el temps d’un règim autoritari com el franquista.
Transcorregudes moltes dècades, és indubtable que tant el conflicte armat com les seves conseqüències posteriors de la mà del franquisme continuen ben presents en la memòria col·lectiva del país tal i com ho demostra l’intens debat sobre el destí del monument franquista de Tortosa o la recent -i encara parcial- restitució de documents incautats a famílies i associacions tantes dècades després. Per una qüestió merament biològica, cada cop sobreviuen menys protagonistes directes de la Guerra Civil, malgrat que en moltes famílies represaliades s’ha aconseguit transmetre el testimoni del que va representar aquells fets.
Reusdigital.cat ha parlat amb Paquita Porqueres Rebull i Pepita Vázquez Solé, membres de l’Associació de Víctimes de la Repressió Franquista de Tarragona (AVRFT). Ambdues dones eren molt joves durant la guerra i van compartir, un cop acabat el conflicte, la tràgica experiència de perdre el pare a causa de l’execució d’aquells que havien militat en partits polítics o ostentat càrrecs electes. Sens dubte, l’execució dels seus progenitors ha marcat la biografia d’aquestes dones que -tan sols en dècades molt recents- han recuperat la paraula i el testimoni d’aquells fets que van viure a la infantesa.
Malgrat tot, convé no oblidar que el desenvolupament de la guerra va originar que altres persones -sovint republicans convençuts- fossin també morts a causa de les seves creences, especialment en el marc de la revolució de la primera part de la guerra. En aquest sentit, el testimoni de l’exregidor a l’Ajuntament de Reus i exdiputat d’ERC, Francesc Subirà, és prou eloqüent i mostra com molts creients cristians van morir també a mans d’exaltats anarquistes o comunistes.
‘Tant que t’estimo i no et veuré mai més’
Com molts altres republicans, l’alcalde d’ERC de Cabassers, Vicent Porqueres Argany, va ser afusellat a la Muntanya de l’Oliva, a Tarragona. Tot i l’aleshores curta edat de la seva filla, Paquita Porqueres, tan sols 7 anys, el 19 d’octubre de 1939 és una data que té ben present.
Conegut com a Vicent Saquetas, la família Porqueres va passar part de la Guerra lluny de Cabassers, concretament a una masia de Vilafresser i, gràcies a aquest entorn, van tenir la sort de no patir cap restricció alimentària. “Ens deien que teníem sort perquè havia altres nens que passaven gana”, explica la Paquita. Tot i la seva relativa llunyania del conflicte en un indret bucòlic envoltat de natura i jugant amb altres nens, van ser testimonis dels bombardejos que queien a la propera població de Celrà. Probablement a causa de la seva tendra edat, tampoc té un record especialment dur del viatge fins a Girona que van fer en part en carro i en part en un tren de soldats “que es van compadir de nosaltres”, explica.
Amb el final de la guerra i el retorn a Cabassers, el més dur encara estava per succeir. Tot i que inicialment, Vicent Porqueres va imitar el cunyat i secretari de l’ajuntament, Josep Maria, i no va retornar amb la família per evitar represàlies, temps després va amagar-se a la casa pairal “perquè s’enyorava”. De forma similar al que apareix a la novel·la ‘Els gira-sols cecs’, d’Alberto Méndez, Porqueres s’amagava al mateix domicili on hi havia la dona i els nens. Un dia, segons explica la Paquita, “al trull de vi, un altre a les golfes, potser a un forat de Ca l’Abella,…”. Tot i tenir únicament 7 anys, la Paquita recorda que un dia va somiar que el pare li donava un petó i en despertar es va adonar que havia estat real, tot i que la mare li va negar.
De forma similar a altres republicans, ben aviat algú va delatar al pròfug i, com tants altres, el van portar a la presó de Pilats de Tarragona on estaven amuntegats al terra i on es practicaven tortures. D’aquells durs mesos, la família Porqueres va conèixer les circumstàncies concretes gràcies al relat de Joan Saco de Lloar, que va compartir el captiveri amb el pare de la Paquita i que va deslliurar-se, finalment, de la pena de mort. “Podeu anar amb el cap ben alt pel pare”, explica la Paquita que els va dir anys després.
“Tant que t’estimo i no et veuré mai més”, assegura emocionada la Paquita que van ser les darreres paraules que va transmetre el seu pare abans de l’afusellament. Porqueres comenta que va ser inútil demanar “un salvoconduït” als veïns perquè li commutessin la pena de mort. El fet que al poble només morissin dues persones per error i que Porqueres evités altres morts tampoc va salvar-lo de la pena màxima.
No anar a missa, tenir un passat amb familiars vençuts,… eren factors que pesaven en un poble petit. “Adéu, rojilla” comenta la Paquita que li deien durant els primers anys de la postguerra en passar. Davant els problemes econòmics i la dura vida, la seva mare va optar per casar-se amb un Guàrdia Civil en transcórrer uns anys. “Va ser un matrimoni de conveniència”, afirma la seva filla Maria del Carme Masip.
Dos cops a l’any, a principis d’abril i coincidint amb la data de l’afusellament del seu pare, la Paquita i la Maria del Carmen visiten l’espai que, gràcies a l’esforç de l’Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona (AVRFT), es va dignificar al cementiri de Tarragona fa escassos anys i on consten els noms dels 711 afusellats. La Paquita, a la qual li encanta llegir novel·la històrica, sobretot sobre la guerra, critica que encara a dia d’avui un representant del PP no hagi participat en l’acte d’homenatge col·lectiu.
Quan les paraules ja han callat després de l’entrevista, sobre la taula del menjador queda un escampall de fotografies sobre la família, memòries manuscrites sobre aquells fets i el reconeixement del Memorial Democràtic al pare i avi represaliat. “Fa uns anys, ens van trucar del Memorial i ens va explicar que podíem accedir a l’expedient i, fins i tot, saber qui l’havia delatat però vam preferir no saber-ho”, conclou Masip.
Objectes que parlen més de set dècades després
De la seva banda, el pare de la Pepita Vázquez Solé, Josep Vázquez Llopis, va ser un altre dels condemnats a mort de la presó de Pilats, el 1940. A diferència de Porqueres, el destí de Vázquez es compliria lluny d’on havia passat la guerra, a Alzira, el seu poble natal on va marxar per intentar salvar-se de la delació a Reus. Amb cinc anys aleshores, la Pepita rememora el dia del judici al seu pare: “Me’n recordo del moment aquell en què baixava del camió, el dia del judici i la mama em va dir que aquell era el papa”.
A l’entrevista, la Pepita es presenta acompanyada de la seva neboda, Montse Siurana, i la filla d’aquesta: tres generacions de dones per recordar uns fets molt llunyans. Amb una gran mostra de generositat, la Pepita i la Montse no només comparteixen les experiències viscudes i les llegades per la mare de la Montse sinó que mostren els regals que Vázquez va fer-los-hi a la presó: una capseta de fusta i una espardenya. “Hem perdut la joguina que va fer per l’altra filla, per la més petita, ja no hi va haver temps de fer res però jo li vaig donar l’altra espardenya”, es lamenta la Pepita.
Mentre que Porqueres va ser alcalde, Vázquez Llopis era militant d’un partit polític: potser el POUM. No ho saben amb certesa. “Quan va venir el canvi, els primers que van caure van ser ells, i els de Franco de seguida, anant buscant-los i arreplegant-los”, explica la Pepita. De fet, Vázquez Llopis era carreter, tractava amb cavalls i transportava carn des de l’escorxador, un dels departaments municipals que més va patir la depuració posterior dels franquistes.
La família de la Pepita va passar la guerra a Reus on, mentre eren al refugi, la seva casa del carrer de Santa Helena va ser destruïda en un dels múltiples bombardejos que va patir la ciutat. Aquesta situació els va obligar a refugiar-se juntament amb altres famílies a Santa Llúcia i, posteriorment, a traslladar-se al domicili dels avis materns al carrer de la Racona on acabarien residint de forma permanent. “L’avi era ferroviari i ens va inculcar la lletra”, explica Vázquez, que recorda com, amb l’afusellament del pare, la seva mare va haver d’assumir la dura tasca de tirar-les endavant malgrat les dificultats. “Sempre anàvem molt ben vestides”, gràcies a l’àvia que cosia, explica Vázquez.
De manera similar a la família dels Porqueres, de res va servir la temptativa de trobar avals que evitessin la condemna a mort. “Va salvar un capellà que era família dels Subietas. Després vam anar amb la mare i les quatre germanes a la botiga del carrer de Monterols i ens van dir que hi havia molts fills i filles sense pare i que no venia d’unes quantes”. En canvi, afegeix la neboda, “la germana del poble del capellà salvat ens va enviar una carta que estava molt agraïda perquè li havien salvat la vida, però deia que quan va arribar al poble el van matar”.
Rosita Solé Ripoll, mare de la Pepita, no es va casar mai més i va treballar en tot tipus de feines durant la postguerra: en el tèxtil, la fruita seca o rentant roba de la caserna de la Guàrdia Civil. “Com és que no tenim papa?”, li preguntaven les filles més petites i la mare sempre els hi recomanava que diguessin que s’havia mort a la guerra.
En l’últim moment, el pare de la Pepita es va confessar i el seu cos es va dipositar sota una creu i no en la fossa comuna del cementiri de Tarragona. Temps després, però, aquell espai també es va degradar i es va posar un filferro i la maquinària va barrejar tots els cossos fins que el treball de l’AVRFT va aconseguir que s’erigís un monument.
‘Es van fer bestieses amb la vida de republicans honestos i honrats’
L’experiència de la Guerra Civil de Francesc Subirà és molt diferent. L’exregidor al consistori reusenc i exdiputat d’ERC vivia a Vic, ciutat tradicionalment molt vinculada a l’església, on la seva família regentava una adrogueria-cereria. Quan el seu pare ja havia fugit de la ciutat, Subirà relata que “un veí va entrar a la botiga i va dir que on era el Paulino, que el vull matar. Ja havia escapat a Barcelona perquè ja havien matat a gent coneguda i capellans”. A aquesta persecució cal afegir que dos germans del seu pare van morir també assassinats, un a Reus i un altre a Sallent.
Durant els primers mesos de la guerra -prossegueix Subirà- es va crear un clima “terrible” i jutja que “hi va haver un moviment anarquista i comunista extraordinàriament perjudicial per Catalunya, potser tant com després devia ser el de Franco que ja ho era per haver provocat una guerra”. I afegeix que es “van fer bestieses amb la vida de republicans honestos i honrats però de dretes”.
Personalment, Subirà va viure la guerra en cinc indrets diferents per evitar les conseqüències més cruels del conflicte, com els bombardejos. Del seu Vic natal es va traslladar a Barcelona on el seu avi era secretari del gremi de queviures, fet que va evitar que patissin greus restriccions. Després va marxar a Sant Celoni amb la seva mare, de nou a Vic, per retornar a Barcelona al final de la guerra on es van acabar establint definitivament i on va fer els seus estudis. En aquest llarg periple, Subirà recorda que “les escoles catalanes de Sant Celoni” van ser “un període molt bo”. Ben contràriament, va veure amb els seus propis ulls les conseqüències dels bombardejos a Ca l’Elizalde o a prop del cinema Colisseum.
Com a primer portaveu d’ERC a les eleccions municipals de 1979, Subirà no és gens sospitós de connivència amb el règim franquista sobre la memòria del qual aporta una proposta agosarada. “A cada poble hi hauria d’haver un carrer dedicat al general rebel Franco per record de les generacions futures”, assegura amb convicció mentre diu que, precisament, els franquistes neguen amb fúria la rebel·lió. En el seu dia, aquesta proposta de posar l’accent en la conducta il·legítima i il·legal del general Franco ja li va comportar “amenaces i cartes de mort” per part de franquistes d’arreu de l’Estat.
Experiències diverses d’uns nens
Deia el poeta Rainer Maria Rilke que “la vertadera pàtria de l’home és la infantesa”. Una pàtria que –en tots els seus sentits- la guerra va destruir a aleshores nens com la Paquita, la Pepita i el Francesc. Persones a les quals per motius diferents no els és indiferent la data del 18 de juliol tot i que hagin passat 80 anys de l’esclat d’aquella cada cop més llunyana guerra.
