Josep Ferrer i Roigé, corresponsal reusenc de ‘La Humanitat’ (1)

“El periodisme, la meva vocació màxima que ha pogut realitzar-se àmpliament, ha salvat la meva vida espiritual, ha ablanit els meus dolors, m’ha donat el goig íntim de la feina normal i m’ha permès d’alçar la ploma com un arma al servei de Catalunya i de la Llibertat”. Són aquestes paraules del polític i periodista republicà Antoni Rovira i Virgili, que expressen la seva realització personal i professional amb un ofici que esdevé més militant que mai a partir de la dècada dels 30 del segle XX. Lluny dels grans noms com el del tarragoní, multitud de redactors i corresponsals arreu del territori col·laboraven en l’edició dels diaris que aleshores eren el mitjà d’informació per excel·lència de les classes populars al qual se sumaria ben aviat la ràdio. Entre els noms d’aquestes persones que s’apropen al periodisme de forma militant i entusiasta, Reusdigital.cat repassa, en aquest doble reportatge, la trajectòria del reusenc Josep Ferrer i Roigé, corresponsal del diari oficial d’ERC, ‘La Humanitat’, un mitjà en el qual va escriure entre els anys 1931 a 1939.

Segons explica el catàleg ‘200 anys de premsa diària a Catalunya (1792- 1992)’, Lluís Companys figurava com a director del diari “en un estil que recordava el Prat de la Riba director de 'La Veu' quan ja era president de la Mancomunitat”, tot i que el director real era Lluís Capdevila, qui després seria substituït per Josep Maria Massip, una persona de més confiança del partit qui en començar la guerra fugiria a Filipines. Suspès després dels fets d’Octubre de 1934, ERC va treure al carrer la capçalera ‘La Ciutat’, de Marià Rubio Tudurí, que s’havia passat d’Acció Catalana a ERC entre el novembre de 1934 al gener de 1935, i en què es va tornar a publicar ‘La Humanitat’ fins el 24 de gener de 1939.

Concretament, l’any 1935 ‘La Humanitat’ tirava uns 30.000 diaris, una xifra important només superada per ‘La Publicitat’ i ‘La Veu de Catalunya’ amb 40.000 exemplars, respectivament.

L’etapa de formació

Com moltíssimes persones de l’època, Ferrer i Roigé es va formar intel·lectualment al Centre de Lectura de Reus, tal i com ell mateix reconeixia en una entrevista realitzada la dècada dels 80 on recordava que als 14 anys ja n’era soci. El corresponsal rememorava també que la biblioteca de l’entitat reusenca havia estat “una perllongació” de la seva llar i que hi havia “passat una part molt important” de la seva vida.

De la vida a l’ateneu, el periodista reusenc recordava a intel·lectuals com Pere Cavallé, Josep Caixés, Pau Font de Rubinat, Jaume Roig, Josep Miquel Pàmies, Josep Iglésias, Joaquim Santasusagna i les bibliotecàries germanes Pujol. Entre d’altres curiositats, Ferrer i Roigé citava el majordom Pau Fontana, del qual opinava que “quan vestia de peça llarga” donava relleu “als actes oficials de l’entitat”. Fora de qualsevol anècdota singular, l’entrevistat comentava la seva admiració per les diverses generacions d’integrants del Centre de Lectura que, al seu parer, van “saber mantenir un estricte neutralitat política” a l’entitat. 

Periodista al Reus dels anys 30

Com altres corresponsals periodístics dels diaris editats a Barcelona, Ferrer i Roigé apareix, d’ençà de 1933, com un dels membres numeraris de l’Associació de Premsa de Reus, entitat fundada el 1922, i de la qual recordava en una entrevista que la presidència anava a càrrec de l’advocat i diputat al Parlament espanyol Joan Sentís i Nogués (qui, per cert, rebria Companys en la seva visita a Reus el 1936 alliberat del penal del Puerto de Santa Maria i qui, posteriorment, moriria al front d’Aragó) mentre que la secretaria era per Lluís Busquets, funcionari del Registre de la Propietat.

Unes ocupacions que, per tant, mostren que el periodisme podia esdevenir un mitjà influent en determinades carreres però que obligatòriament no exigia una dedicació exclusiva als integrants de l’ofici. Segons la publicació ‘Història del periodisme de Catalunya’, “a mesura que la premsa es transformava en una indústria, el periodisme es convertia en una professió, per bé que amb el sou d’un periodista mitjà no n’hi havia prou per viure amb dignitat”.

En el cas concret de Ferrer i Roigé, la seva pertinença a l’associació s’enquadrava com a soci numerari, el que sembla indicar, segons els estatuts, que no exercia la professió periodística en el moment de fundació de l’entitat als als anys 20. Igual que Sentís i Busquets i molts d’altres, el corresponsal reusenc de ‘La Humanitat’ no exercia el periodisme en exclusiva tal i com demostra que, almenys des de 1932, regentés una fàbrica de capses de cartró aleshores amb adreça al carrer de la Raseta de Sales número 34, tal i com mostren diferents anuncis publicats al diari ‘Foment’.

Tan sols dos anys després, la fàbrica de capses de cartró de Ferrer i Roigé ja disposa d’una nova adreça al raval de Martí Folguera, 29, on acabaria desenvolupant-hi la seva activitat industrial durant dècades. “De periodista en tinc poca cosa”, afirmava als anys 80 en una entrevista tot afegint no posseir “ni el talent ni la visió de futur que això suposa” malgrat que considerava el periodisme com “una forga que quant s’ha provat, crea hàbit i drogadicció” i, en opinió de Ferrer, “no es pot abandonar més”.

El sistema periodístic de l’època a Reus

Coneguda per ser durant molts anys una de les ciutats amb més capçaleres periodístiques després de Barcelona, el Reus dels anys 30 estava integrat per quatre diaris locals: ‘El Foment’ (la línia editorial del qual es vinculava a ERC), ‘Les Circumstàncies’, ‘Avui’ i ‘Diari de Reus’. Entre els setmanaris, hi havia ‘El Heraldo de Reus’ i ‘El Consecuente’, segons la memòria de Ferrer i Roigé. D’entre les revistes, el corresponsal destacava “la del Centre de Lectura per la seva qualitat literària i col·laboració” i en parlava de les publicacions satíriques que “normalment tenien una vida curta” exceptuant ‘Les Pessigolles’ i ‘Gente Bien’.

En concret, Ferrer i Roigé ocupava a Reus una de les 11 corresponsalies que van arribar a existir a la ciutat dels diaris publicats a Barcelona com ara ‘Las Noticias’, ‘El Diluvio’ o ‘La Vanguardia’ tot i que mencionava en una entrevista que no va arribar a conèixer als corresponsals de ‘L’Opinió’, ‘Solidaridad Obrera’, i ‘El Mundo Deportivo’. A causa de “l’abisme ideològic”, el corresponsal reconeixia que les relacions amb els periodistes del 'Diari de Reus' era “molt incorrectes”, un fet que en els convulsos temps que li va tocar viure amb tota probabilitat provocaria diverses friccions.

En un altre espectre, resulta curiós que Ferrer i Roigé no esmenti, per afinitats ideològiques, Marian Roca, impressor del diari ‘Foment’ qui s’exiliaria a Mèxic després de la guerra civil on va escriure unes memòries en les quals tampoc fa esment explícit del corresponsal de ‘La Humanitat’.