Sedera a Reus, la penúltima oportunitat

Porta de la sedera de Puig i Carcereny
Antoni Zaragoza/ Arxiu Carrutxa
Sala de contínues de la Iglesias i Suqué al Vapor Vell
Arxiu Carrutxa
Sedera del Vapor Vell
Arxiu Carrutxa
Sedera Puig i Carcereny
CIMIR

Lluny de les enceses passions que la proposta urbanística a l’entorn de la Sedera del passeig de Misericòrdia va aixecar a partir del 2009, la notícia que -irrevocablement- aquesta antiga fàbrica de seda anirà a terra ha provocat tèbies reaccions des que es va conèixer la decisió. Com la majoria dels actors implicats ha destacat recentment, el fet que l’antiga indústria es trobi avui en mans privades dificulta la salvació d’un espai que simbòlicament pot representar el potent passat industrial de la ciutat en el camp del tèxtil. Si bé és cert que la sedera del passeig Misericòrdia n’és un exemple patrimonialment poc interessant en ser una construcció força recent en el temps, és veritat que es tracta d’una de les escasses mostres encara dempeus d’aquestes fàbriques a la capital del Baix Camp.

Tenint en compte que el tèxtil és “un dels grans referents de la industrialització” a Reus i que encara es conserven alguns vestigis industrials relacionats amb aquesta producció econòmica, l’etnòleg Salvador Palomar considera que actualment el Vapor Vell (que va ser cotonera) seria la millor opció si s’hagués d’ubicar un element d’interpretació d’aquest patrimoni. En aquest sentit, alguns dels factors que converteixen aquest espai en un bon candidat són que “l’estructura de l’edifici” encara recorda els seus antics usos industrials i que la “toponímia també hi ajuda”. Coautor del llibre Memòria de la sedera, publicat el 2002, Palomar comenta que “es va perdent la memòria intangible” d’aquests elements industrials reusencs amb la desaparició progressiva de les persones que hi van treballar mentre que “la memòria material també s’esvaeix més enllà d’algunes fumeres que encara queden” i que són noticia únicament en cas d’algun succés. L’estudiós també incideix en el fet que “seguir la història del tèxtil entre finals del XIX i principis del XX és conèixer la història de les condicions de vida de la classe treballadora”, bàsicament femenina.

Algunes sederes reusenques destacades

Tot i això, si ens ajustem al terme estricte de “sedera”, Ramon Amigó va incloure el 1988 almenys fins a sis diferents empreses d’aquest tipus en un dels seus estudis més emblemàtics. Les sederes van ser unes empreses que al llarg dels anys van anar canviant d’accionariat, denominació i, fins i tot, ubicació dins la geografia urbana de la ciutat. Fundada el 1794, la sedera del Pasqual seria la més antiga, tot i que fins al 1864 no va formar part de la societat Antoni Pasqual i Cia. D’acord amb la informació publicada a Memòria de la Sedera, aquesta fàbrica va ocupar un edifici ben a prop de l’actual hotel Gaudí amb entrada per la plaça del Baluard. La sedera del Pascual va funcionar fins el 1934 o 1935 i, posteriorment, les seves instal·lacions van ser ocupades per la Sedera Casacoberta, la qual va acabar traslladant-se al passeig de Misericòrdia i, presumiblement, desapareixerà d’aquí a poc temps.

Històricament, una de les més destacades, però, va ser l’anomenada Sedera del Puig, que en iniciar la seva activitat es trobava al carrer del Batan per traslladar-se, més tard, a la carretera d’Alcolea, vora les Germanetes dels Pobres. Finalment, l’empresa es va denominar Puig i Carcereny i va tancar portes el 1961.

De forma similar amb el que finalment passarà amb la del Passeig, la Sedera Nova va ser una de les darreres en desaparèixer de la fesomia urbana l’any 2001, víctima del creixement urbanístic de la ciutat. Com a única mostra de la seva existència, es pot observar encara la seva porta a la sortida de la ciutat en direcció a Tarragona, a tocar dels blocs de pisos que l’envolten. Segons l’etnòleg Salvador Palomar, la Sedera Nova tenia unes instal·lacions “potents” i amb interès en les quals encara es preservava l’estructura del vapor quan es va decidir enderrocar-la. Al respecte de la seva història, Amigó va indicar que, prèviament, havia estat al passeig de Sunyer, fent cantonada amb el carrer de Jacint Verdaguer fins que es va traslladar a la carretera de Tarragona, cap a 1932, en terrenys que havien correspost a l’hort de Jaumar.

Menció a part mereixen dues altres sederes, l’antiga Wiechers emplaçada al carrer del Roser fent cantonada amb el carrer de Miramar i la Pich i Aguilera, que el consistori hauria pogut recuperar per a usos ciutadans en haver estat de propietat municipal. Documentalment, sobre la primera s'hi conserva l’autorització municipal a favor d’Antoni Suquer i Nolla per edificar-la de 1866 i va estar en actiu fins als anys 60 del segle XX. Amb posterioritat, l’edifici va acollir la caserna de la Guàrdia Urbana de Reus fins a la inauguració de l’actual. Actualment, l’immoble es manté tancat sense cap ús conegut previst. Al respecte de la de Pich i Aguilera, la raó social es va traslladar a l’avui carrer del president Companys el 1944 tot i que la companyia anterior s’havia ubicat a la carretera de Falset. Aquest edifici, avui catalogat com a sòl urbà sobre el que, fa ara quinze anys se'n va preveure l’ampliació de l’antic hospital de Reus, es troba actualment dins de la cartera d’edificis posats a la venda pel consistori.

Quan la sedera del passeig acabi desapareixent, aquests dos últims edificis representaran els darrers exemples d’una arquitectura i uns negocis que una vegada van ser habituals de la vida quotidiana de molts treballadors reusencs, especialment dones. Un record que cada cop més forma part d’un passat llunyà i invisible per a les noves generacions. I és que com afirma Palomar, fent una comparació amb una de les etiquetes econòmiques de la ciutat encara vigents: “D’alguna manera, la idea de comerç continua molt present avui i impregna el que és la memòria col·lectiva mentre que el tèxtil ja no”

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives