Tarragona és una ciutat Patrimoni de la Humanitat. Però a Washington el que els importa de veritat és que pot acabar sent-ne l'abocador. Madrid i Barcelona diuen que no. Ja no se'ls creu ningú, així que surt rendible ser escèptic. Al capdavall, les armes químiques sirianes segueixen el mateix rastre del que ha estat la història d'aquest territori des que els romans van desembarcar –hi per acabar amb els cartaginesos. Sense gas sarin, sí, però només perque amb els 'pilums' i en fer aprendre el llatí a cops de regla ja en tenien prou, no ens enganyarem.
En tot cas, ara com ara no em refereixo als conflictes bèlics, sino als intents d'allunyar la merda de Barcelona com més lluny millor. Des dels temps de les nuclears, que van anar a parar a Vandellòs i Ascó afirmant que eren fàbriques de xocolata per a no iradiar mal rotllo entre els indígenas, fins al transvasament de l'Ebre cap a la capital (això del Delta no és un arròs del Caprabo?), passant per la possibilitat ben real en el seu moment d'haver d'engolir tot el detritus radioactiu de la Península i sense oblidar tampoc les petroquímiques, que curiosament alguns espabilats amb comandament en plaça de Tarragona van furtar de nit i amb al·levosia a Tortosa amb l'excusa que el Francolí també era un riu. A canvi els van muntar l'Hospital Verge de la Cinta a dalt d'un turó on s'hi arriba per helicòpter.
Tampoc cal oblidar que tants uns com d'altres passen de nosaltres en qüestions menys donades a ser discurs davant de l'assemblea de l'ONU. Per exemple, quan es tracta de desembolicar els nous vagons de rodalies (els primers es van destinar a Girona perquè sembla que faci més bonic), nivell d'inversió en els pressupostos generals de la genialitat, tenir tancada durant vint anys la necròpolis més importat de tot l'Occident europeu perquè jo no vull i tu no m'agrades i el fet de convertir Sirusa (lloc que podria acabar protagonitzant el presumpte desarmament d'un Al Assad que amb bales ja en té prou per arribar a final de mes) en un esgraó més de la llarga llista d'endolls encoberts d'amics i trànsfugues. En aquest darrer cas, certament, amb l'inestimable ajut dels col·laboracionistes locals de tots els partits amb cadires a repartir i crèdits a pagar.
I Reus, què hi pot dir davant l'amenaça que Sirusa esdevingui el centre armamentístic més perillós després del restaurant on menja Alícia Sánchez-Camacho? Doncs que Prim sembla que sí que finalment va ser assassinat per un parell de trets… I aquí pau, i després glòria.
O és que Reus té capacitat de decisió a Sirusa?
Jordi Siré és periodista.
