Álvaro Macías 19 de Febrer de 2017
Buenas noticias
Otra vez que hay que celebrar que haya una obra en Reus y un medio se preocupe por hablar de este y dar espacio a la cultura.
-
Imatge promocional de la versió que el Lliure fa de 'Revolta de bruixes'
Cedida
La figura del dramaturg Josep Maria Benet i Jornet està sent objecte de no pocs homenatges en l'escena catalana per la seva cèlebre trajectòria. A Reus, el Teatre Bartrina acollirà en unes setmanes 'La desaparició de Wendy' (obra escrita el 1974 i estrenada 11 anys més tard) i aquest passat vespre ha recuperat el clàssic 'Revolta de bruixes'. L'autor la va enllestir a la mateixa època i la va estrenar per a la televisió, qui sap si perquè intuïa que la petita pantalla aniria agafant la força que té a l'actualitat. I, precisament, es tracta d'una història de plena vigència tot i haver estat concebuda 40 anys enrere.
Classe baixa i treballadora incapaç d'unir-se
Les bruixes del títol són un grup de netejadores que se senten mal pagades per l'empresa que les ha contractades. L'únic nexe que tenen amb la direcció, "amb els de dalt", és el vigilant nocturn. L'únic personatge masculí de la funció, interpretat per Xicu Masó, és l'enemic però és al mateix temps un peó, un obrer, com elles. Feta a partir de les escenes que ens mostren la rutina del grup i les seves desavinences, 'Revolta de bruixes' avança de manera sigilosa, sense fer soroll, tot construint una metàfora sobre la dificultat d'entendre's quan el que hi ha en joc és el benefici comú.
Cadascuna de les bruixes té el seu passat i la seva manera d'encarar el conflicte laboral, que en realitat és de classe. La líder més autoritària (a qui encarna Àurea Márquez) imposa i humilia, si cal, per seguir al capdavant de les protestes contra la direcció. D'altres, per contra, són més aviat porugues i creuen que tenen les de perdre. Tot això, a més, es mostra a partir de diverses (i simultànies) converses entre les protagonistes que tenen lloc a l'escenari. En aquest sentit, cal destacar l'aposta escenogràfica d'aquesta darrera versió, amb pantalles de vídeo que revelen el que passa en un segon pla dramàtic.
Amb pinzellades d'humor que accentuen la debilitat de les treballadores, el factor esotèric (les cartes, el gat negre del qual es parla però que no apareix o el sacrifici final) no és sinó una eina per dur a bon port la història, tot i que el propòsit de Benet i Jornet anava més enllà, possiblement, quan va presentar l'espectacle. Classe i baixa i treballadora, ofegada per un grup d'elit invisible (en una clara al·lusió a la dreta), que viu de nit, a l'ombra, i que és incapaç d'unir-se per reivindicar els seus drets perquè les diferències i els egos poden més que això.
