-
Peret, protagonista del nou documental de Carles Prats
Prats Works
Carles Prats es va interessar per la figura de Peret a partir de les converses mantingudes durant mesos amb Jordi Ragna, amic del realitzador i 'tour manager' del músic gitano. De fet, sense el seu contacte i col·laboració durant el rodatge hagués estat molt difícil dur a terme el documental, confessa.
El director de 'Cuchibiri cuchibiri' treballa aquests dies al costat de Pau Bacardit en el muntatge i postproducció del material que van gravar a primers d'agost, i confia en tenir enllestit el documental a finals del mes de setembre. Les primeres imatges que se'n han vist -cedides pel director a l'ACN- evidencien el protagonisme de Peret en la cinta, però també s'intueix una pluralitat de testimonis clau del seu entorn familiar i artístic que completen el relat sobre l'evolució de la rumba catalana original del carrer de la Cera.
El documental reviu la creació d'aquest gènere, a partir de l'acceleració de la rumba flamenca per influència de la música llatina i el rock, la nova concepció de les 'palmes' com un instrument de percussió i la manera pròpia de tocar la guitarra coneguda com el 'ventilador'.
També s'hi explica què va passar amb la segona generació de la rumba catalana, la que va continuar amb el llegat 'rumbero' en els anys en què Peret va deixar la música per dedicar-se en exclusiva a l'Església Evangèlica de Filadelfia. I, finalment, s'apunta per on segueix la nissaga a dia d'avui: des de les innovacions de Lady Gipsy que s'acosten al funk, fins al classicisme de Miliu que reclama la puresa del so original.
Amb la creació d'aquest gènere musical Peret acabaria aconseguint un èxit fulminant per tot el món. En aquest sentit, el director del documental insisteix que ell és "un personatge importantíssim" de la música al nostre país, i el situa a l'alçada de Chuck Berri i Elvis Prestley, com a "creador i intèrpret" d'una nova música.
A més, Prats subratlla que la virtut del músic va ser fer transcendir una música gitana fora del col·lectiu i fer-la arribar al món 'paio'. Del documental, on Peret reconeix haver estat discriminat en ocasions per la seva condició de gitano, es desprèn que ell ha estat un pont important de connexió amb els 'paios' a Catalunya.
No es tracta, però, d'un documental reverencial ni nostàlgic. El Peret d'avui, un avi de 78 anys que "segueix component i fent vibrar el públic amb les seves actuacions" és un dels aspectes que Carles Prats no ha volgut obviar. D'aquesta etapa, al realitzador l'ha interessat especialment la darrera "reinvenció" del músic, amb una visió molt escèptica de la indústria discogràfica i un retorn a la producció i distribució més austera i fins i tot domèstica de la seva música.
De 'chévere' a 'Cuchibiri'
El títol del documental ve d'una confusió. Peret, "a qui ara veiem fe anar el seu Mac portàtil amb gran desimboltura", de petit va anar poc més d'una setmana a escola. Així, ell mateix reconeix que al principi no sabia ni el que cantava i, quan va adaptar la cançó 'El muerto vivo' del colombià Gillermo González Arenas, no entenía l'expressió "chévere chévere" i va optar pel ara ben conegut "cuchíbiri cuchíbiri".
Abans d'endinsar-se en el món de la rumba catalana i Peret, Carles Prats es va fixar en el seu darrer documental en el líder de The Clash, Joe Strummer, i la seva estada en terres andaluses, on va rodar una pel·lícula. 'Quiero tener una ferretería en Andalucía' va ser seleccionat en diversos festivals de documental musical. Un d'aquests va ser el barceloní In-edit Beefeater 2011, en la darrera edició del qual es va tornar a projectar la cinta després de ser escollida pel públic com un dels 50 millors documentals musicals de la història del festival.
Prats és autor, entre altres, dels documentals musicals 'Loquillo, leyenda urbana'; 'Monty Python Spamalot's'; o 'Rebeldes. 79 Rockabilly Barcelona'. D'altra banda també ha dirigit treballs audiovisuals com 'Històries de Bruguera'; 'Més que un club. El Barça global' o 'President Sunyol', un documental sobre l'ex president del F.C. Barcelona que va ser assassinat per l'exèrcit franquista.
La mala vida del documental musical
Aquest realitzador la menta la "manca de mitjans" amb què, sobretot des de fa uns anys, es veu abocat a produir els seus documentals. I no és que Carles Prats estigui avesat a fer documentals amb "molts diners", explica.
Però en el cas concret de 'Cuchibiri cuchibiri', el treball s'està fent "a lo punk", expressa amb sorna. "Un equip reduït amb gent molt jove i llogant nosaltres els equips, perquè si has d'esperar les televisions o les productores... Ningú vol fer res", resumeix.
D'altra banda, Prats es resigna davant la poca receptivitat de productors i exhibidors davant del "documental musical". "Quan surts del tema social, la naturalesa o la política sembla que no hi hagi documentals!", s'exclama. Però pel director aquest és un gènere "brutal, consolidat a finals dels anys seixanta per la gent que feia 'Direct cinema'".
