L'avançament, per part de les entitats financeres, de diners a compte de futurs cobraments de drets televisius va fer perdre el món de vista a pràcticament tots els clubs de futbol de primera i segona, gastant-se molt més del que ingressaven o ingressarien creant. Així, la seva particular bombolla que, finalment, via Hisenda i Seguretat Social, no fa més que engreixar la bombolla global de l'economia espanyola.
Les xifres astronòmiques que es veuen passejar de club a club, i les que han anat multiplicant per sí mateixes uns pocs centenars de futbolistes resulten un autèntic insult a la ciutadania que, per altra banda, ho entoma amb més normalitat de la que caldria, i amb molta més permissivitat que d'altres desproporcions o situacions adverses que sofreix.
Ho confirmen els 14 milions de persones que acudeixen als camps i els 174 milions que ho veuen per televisió, segons dades que aporta l'economista Gay de Lièbana, qui afegeix que a Espanya el negoci del futbol representa l'1,7 del PIB i és a mans de 42 "empreses". En depenen 85.000 llocs de treball directes i indirectes, i aporta 9.000 milions d'euros a l'economia espanyola. Cada temporada, la RFEF organitza un milió de partits. Cada setmana es disputen a Espanya 30.000 partits oficials que mouen 780.000 fitxes de jugadors i 46.000 tècnics. Sense parlar dels àrbitres, que també en són art i part. La RFEF està formada per 19 territorials i té un pressupost de 90 milions d'euros, dels que 3,5 MEUR li arriben per via pressupostos generals de l'Estat, procedents del Consejo Superior de Deportes.
I, precisament, es fixen en els clubs esportius catalans de base. Augmenta la pressió i les inspeccions, carregant-los amb obligacions laborals i fiscals amb les que, si han d'oficialitzar el voluntarisme, molts no podran sobreviure, mentre el futbol professional espanyol acumula un deute de més de 3.600 MEUR.
Tot és, més o menys, com el que a la vida quotidiana estem veient, que es controla i vigila fins l'avorriment a qui no pot desviar ni amagar res, en lloc de fer-ho on veritablement hi ha la gran bossa de frau i que, posar-s'hi decididament, solucionaria bona part de tots els problemes.
Però, recuperant el tema, cal reestructurar el futbol professional, començant per la mateixa RFEF i exigir, i controlar des d'ella, una gestió acurada dels clubs. Abans, però, caldrà una acció decidida amb un pla de rescat que permeti, als que veritablement podrien, sanejar i anivellar balanços. Així, i amb l'esponsorització i els patrocinis, per l'actual i futura situació, cada dia més difícils d'aconseguir, els desbaratats episodis que ja tothom veu dins de la normalitat, en bona lògica, aniria fent la resta i deixant les coses al seu lloc.
I si la desaparició de l'equip d'handbol de l'Atlético de Madrid -abans Ciudad Real-, fet a cop de talonari per aspirar a tot, pot ser un avís per a navegants. Doncs, més que millor.
