Sempre he pensat, com va sentenciar l'historiador nord-americà Henry Adams, que hi ha mestres que treballen per l'eternitat, perquè ningú pot determinar quan acabarà la seva influència. El seu exemple entre l'alumnat és tan intens que perviu en el record i la memòria de tots aquells que han gaudit del seu mestratge. De fet, aquest ha estat el primer pensament que m'ha vingut al cap en saber de la desaparició de la Núria Torruella Tombas. Va ser la meva primera mestra, al costat de la seva bona amiga Maria del Carme Biosca, a l'escola Verdaguer, al barri dels poetes de Reus. Un espai ple d'encís, especialment a ulls d'aquells infants que, amb pantalons curts i genolls pelats, vam ser testimonis d'aquella realitat educativa i ciutadana de primera magnitud.
Totes dues van convertir la Verdaguer en un lloc màgic, on els qui vam tenir la sort de viure a les seves aules vam ser molt feliços. Sempre he pensat que he estat un autèntic privilegiat en aquella etapa educativa inicial. Després d'aquella primera experiència, vaig fer cap al José Antonio -l'actual Prat de la Riba- per tancar la meva estada a l'antic preescolar sota el mestratge de la Cèlia Artiga. Gairebé res. Quina sort gaudir, en cursos consecutius, del trident Biosca, Torruella i Artiga. Mestres que amb la seva innata sensibilitat parlaven al cor dels seus alumnes. Un autèntic luxe.
La Nuri va ser una mestra excepcional que va assumir, també, el repte de ser empresària, juntament amb la Maria del Carme, per impulsar una de les escoles de referència del seu àmbit a Reus. Però ella va ser, sobretot, una persona extraordinària, d'uns valors impecables, d'una dedicació absoluta al proïsme. I d'una estimació als seus alumnes sense parió.
Per això avui més que mai toca remarcar el seu exemple i la seva referència. I acompanyar en el sentiment i l'afecte a la seva increïble família nombrosa, especialment al seu marit, el Joan Basseda, impulsor dels mítics Laboratoris Cenavisa al costat de l'Antoni Quinteiro, i als seus fills Joan, Jordi i Josep.
La vida val la pena viure-la, i més al món de Reus, quan tens la immensa fortuna de coincidir amb persones com la Nuri. Per això, els qui vam tenir la sort de conèixer-la, especialment tots aquells que vam gaudir de la seva dedicació a l'escola Verdaguer, la plorem amb la mateixa intensitat que celebrem haver-la conegut. Perquè, com dèiem al principi, ella va treballar per l'eternitat aconseguint que el seu record, entre els seus alumnes, sigui inesborrable.
Josep Baiges Gispert va ser alumne de l'escola Verdaguer en la promoció 1972-73.
