-
Àlvar Calvet
Expliqui'ns quin tipus de mostra presentarà.
A 'Breathing time' presento un dels últims treballs que estic fent, anomenat genèricament 'Nit/Noche/Night'. El/la protagonista és la ceguera i per a fer-lo he entrevistat a sis persones cegues. A partir d'aquí, estic desenvolupant tot el projecte, que inclou: un llibre amb les entrevistes, un vídeo on es resumeixen les preguntes, una obra feta amb la col·laboració dels sis invidents, etcètera. He intentat també en algunes obres donar forma als somnis dels cecs i a les seves imatges mentals, i en algun dels processos m'he tapat els ulls per a posar-me en el lloc de "l'altre". En base al record he anat realitzant una sèrie de peces que jo anomeno "com a cec…I - II –III". El projecte 'Nit' encara continua tot i que a Breathing time només n'exposo una part.
Com ha de ser la cultura en temps de crisi?
Hauria de ser com la resta de coses, com tot i com sempre. La cultura és el passat però sobretot i no ho hem d'oblidar és el present i el futur. Invertir en cultura vol dir invertir en evolució i en futur.
Per què es tendeix a concebre l'art contemporani com minoritari, és a dir, poc accessible al públic en general?
És una pregunta que jo mateix m'he fet molts anys i que no he entés. De fet estic encara cercant la resposta...tinc petites respostes. En primer terme, perquè com l'art no és necessari per a viure, gran part de les persones es posen ràpidament les piles en tecnologia, per obligació, però en art encara estan al segle XIX. En segon, perquè hi ha encara molta tasca pedagògica a fer i des de la base, a les escoles, falten potser els professionals que sàpiguen guiar correctament els/les alumnes. Les persones en general són mandroses i porugues, i els hi costa molt sempre apropar-se al que és nou i desconegut, ens fa por.
Una part de la responsabilitat és també dels creadors/artistes, hauríem de fer un esforç per apropar el nostre treball d'una forma més directa i pedagògica al públic...tot i que hi ha treballs i discursos en els que això és difícil. En el meu cas particular he fet ja de fa anys una sèrie d'esforços, ja que en el meu treball he anat de la interacció a l'acció i de la participació de l'espectador fins a tocar temes més socials per tal d'intentar apropar la meva obra al públic.
Art i crítica social van, necessàriament, lligats de la mà?
No, no tenen perquè anar-hi. Depèn de la mirada de l'artista i del propi treball. Està bé aprofitar l'art per a fer crítica, és molt lloable i noble fer-ho. Això es diu art compromès, fer crítica vol dir molts cops una única mirada i potser no cal o sí...l'espectador no és ignorant i molts cops, a partir d'uns paràmetres, pot construir perfectament diàlegs més crítics dels que li puguem proposar. Però si l'art fos sempre del tipus crític i/o social, potser podríem acabar entrant en altres disciplines.
És imprescindible dominar més d'un estil artístic?
No entenc la pregunta. Si entenem per estil la manera de fer que ens identifiqui, no. En aquest aspecte, els temps han canviat molt. Si entenem per estil una disciplina (vídeo, escultura, pintura, fotografia, etc...), tampoc. El nostre treball pot ser perfectament vàlid centrat en una sola disciplina.
És necessari marxar a l'estranger per guanyar-se la vida? S'ho planteja?
En art –com en altres coses- és important moure's. No crec que sigui necessari marxar a l'estranger tot i que actualment molta gent jove propera a mi ho està fent. En art sí que és important donar-se a conèixer fora de les fronteres i molts cops també per la dita que "ningú és profeta a la seva terra". Molts cops quan el reconeixement del treball el fan a fora, a partir d'aquell moment aquí ens ho mirem d'una altra forma. La veritat és que he exposat poquetes vegades a fora però sempre que ho he fet han mirat el meu treball d'una forma molt positiva i sempre ha tingut ressò. Recordo que un cop en una exposició als voltants de París, el meu treball (en aquell cas entorn a la immigració) va sortir en un parell de revistes amb molts elogis. De fet van ser ells qui em van cridar prèviament a exposar-hi ja que es tractava d'una Biennal internacional entorn als creuaments culturals i l'obra que jo estava realitzant en aquell moment hi lligava perfectament.
Quina vinculació té la seva obra al territori?
Molta, ja que visc i treballo aquí. Gran part dels meus projectes es generen aquí i amb gent d'aquí. Alguns dels meus projectes amb col·lectius o grups socials (alguns amb risc d'exclusió), els he generat amb gent d'aquí; presoners de la presó de Tarragona, malalts d'esquizofrènia de l'Institut Pere Mata de Reus, Immigrants marroquins que viuen aquí, persones cegues del Camp de Tarragona, etc... En un dels meus últims treballs –exposat al Centre de Lectura de Reus- he utilitzat simbologia nacionalista, si hagués viscut en un altre indret aquest tipus d'obra no l'hagués realitzat mai ja que la realitat seria una altra.
Com valora la seva participació al 'Breathing Time'?
Fantàstica. Sempre que el meu treball es pugui visionar ho trobo fantàstic i quan es fa amb dignitat, encara més. Per arribar fins a aquí, vaig haver de presentar un dossier en una convocatòria pública per a generar un arxiu d'artistes pel Centre d'Art de Tarragona, anomenat 'L'irradiador', i passar una selecció per part d'un jurat. Un cop feta la selecció, aquesta mostra és una de les accions que s'han dut a terme.
