Aplecs de Paretdelgada, molt més que sardanes

Aquest dissabte es commemoren 50 anys del darrer aplec sardanista de l'ermita de Paretdelgada a la Selva del Camp (Baix Camp), una trobada que ha passat a la història gràcies, entre d'altres coses, pel que fet que un dels assistents va tallar el cable del micro al cardenal de Tarragona Benjamín Arriba i Castro quan pretenia celebrar la missa en castellà en el transcurs del darrer aplec, del 1964. Els aplecs sardanístics celebrats entre 1959 i 1964 van ser, però, molt més que aquesta anècdota que evidencia clarament el rebuig popular a la política de la jerarquia eclesiàstica oficial connivent amb la dictadura en uns moments de profunds canvis internacionals com ara el Concili Vaticà II.

En el controlat i esquifit clima de reunió permès pel franquisme, les trobades de Paretdelgada van esdevenir una manifestació cultural viva i reivindicativa d’un país que no es resignava, que -amb imaginació i molt d’esforç- volia anar molt més enllà d’una manifestació folklòrica permesa pel règim del general Franco. Els aplecs, a més, van tenir la virtut d’interconnectar una sèrie de persones que treballaven en clau de Països Catalans malgrat les condicions adverses en les quals vivien la cultura i la llengua catalanes.

Sota el paraigua d’una església de base militant a favor del catalanisme i amb l’empara de l’abadia de Montserrat, el grup cristià selvatà Germanor posava en marxa el primer certamen sardanístic un 31 de maig de 1959. En el mateix ADN definitori de Germanor es marcava la reivindicació territorial que alimentava el grup, tal i com mostra que la seva imatge inclogués les paraules Rosselló, Balears, València i Principat, segons explica un dels membres, Isidre Fonts. Un altre element que no té res de casual és que a la portada del primer programa hi aparegués un dibuix més o menys idealitzat d’un castell, il·lustració que va ser obra d’Albert Bastardes, germà d’un dels pioners de l’editorial 62.

El programa d’aquest primer aplec incloïa ball de sardanes matí i tarda i, com no podia ser d’altra manera, dedicava tres quarts d’hora a la missa. De fet, una de les grans consecucions d’aquests esdeveniments populars va ser aconseguir que l’eucaristia se celebrés de cara al poble en un altar instal·lat en la mateixa tarima on tocaven els músics de les cobles. Per a Isidre Fonts, aquest fet per si sol ja representava “una provocació” no tant cara als representants de l’església local -el vicari Daniel Barenys i mossèn Muntanyola compartien els anhels del grup organitzador- sinó respecte la jerarquia oficial catòlica que es mantenia en postures immobilistes.

Segons explica Fonts “la música era un element clau” de la reunió perquè a través de les sardanes de concert es volia donar relleu als elements identitaris de la trobada i evitar que exclusivament tinguessin un component lúdic. Amb aquest esperit, les sardanes Juny i La Santa Espina per la seva dimensió d’himnes eren dues composicions sempre presents al programa de concert.

En base a l’èxit aconseguit per la fórmula inicial, el 22 de maig de 1960 es va celebrar una nova trobada a l’ermita selvatana que va aplegar unes tres mil persones. Aquest certamen va tenir, a més, major ressò territorial tal i com ho demostra la procedència variada dels anuncis del programa festiu. En l’àmbit polític, la casualitat va fer que coincidís en el temps amb els Fets de Palau, cosa que va motivar que alguns dels perseguits per les autoritats s’amaguessin en el lloc teòricament més impensable, la trobada sardanista de La Selva.

Una de les novetats de la tercera edició celebrada el 7 de maig de 1961 va ser la celebració del I Concurs Literari de La Selva del Camp, un premi que va guanyar el reusenc Xavier Amorós amb el poemari ‘Enyoro la terra’. Per primer cop, també, la trobada compta amb el suport explícit no només de l’abat de Montserrat sinó també del de Poblet. Celebrada el 20 de maig de 1962, la quarta trobada va continuar en la línia engegada amb anterioritat accentuant sobretot aquells trets relacionats amb la cultura. Des de Barcelona es van organitzar autocars per assistir a la trobada que havia assolit ja una maduresa territorial i organitzativa important. En el nivell literari, l’aplec va destacar perquè el II Concurs Literari de la Selva del Camp en la seva convocatòria del Premi Diccionari català-valencià-balear es va repartir entre els autors Joan Fuster i Santiago Sobrequés.

En l’aspecte artístic del programa, la penúltima edició dels aplecs va comptar amb la col·laboració de Grau Garriga, artista que el 1964 s’encarregaria també del disseny del monument dedicat al Sant Pare Joan XXIII. En aquesta ocasió, els autors encarregats d’interpretar les cançons seleccionades del I Concurs de cançó catalana van ser Salvador Escamilla i Miquel Porter.

Bona part de la llegenda que han adquirit els aplecs es deu a la celebració de la darrera trobada que es va celebrar el 1964 i que volia dedicar-se a retre homenatge al difunt Joan XXIII. En aquesta reunió sardanista havia de participar, en principi, l’abat de Montserrat, assistència que va ser impossible a causa de les seves declaracions al diari francès Le Monde. No només va ser una absència que es va fer notar sinó que, de retruc, va motivar la visita del cardenal de Tarragona, Benjamín Arriba i Castro. El cardenal va ser rebut amb la màxima fredor possible per part dels assistents i amb el cant del Virolai. Segons Fonts, es volia, però, evitar els xiulets que podien acabar en aldarulls i  la consigna era que quan comencés a parlar Arriba i Castro les primeres files s’aixecarien en senyal de protesta organitzada.

No obstant, un tall oportú del cable del micro amb el qual parlava va fer que el cardenal quedés, momentàniament, mut. Una acció que no va quedar impune i que va representar el cant de cigne per uns aplecs que, com s’ha vist, havien significat molt més que sardanes. De tot plegat, Carrutxa ha realitzat darrerament una sèrie de xerrades sobre aquestes experiències i preveu, a curt termini, la realització d’una exposició fotogràfica i la publicació d’un llibre sobre la matèria.