Cookie control
Dimecres, 24 d'Abril de 2019

Carles Decors: 'Escriure al voltant dels episodis de Guinea era una manera de recuperar en part la meva família'

‘El malson de Guinea’ tanca la trilogia de l'escriptor sobre aquest país i els seus lligams amb les famílies de la Península

04 de Febrer de 2019, per Isabel Martínez
  • Decors ha presentat recentment a Reus 'El malson de Guinea'

    Cedida

Sota l’aixopluc de la secció de comunicació del Centre de Lectura, fa uns dies s’ha presentat a Reus el darrer llibre de la trilogia que l’escriptor Carles Decors ha dedicat a Guinea. Com a lectura integrant d’aquest conjunt literari o per separat, ‘El malson de Guinea’ (Pagès Editors, 2018) és una bona oportunitat per capbussar-se des de la ficció en la història de la que va ser colònia espanyola fins el 1968. Basant-se en part en la seva experiència autobiogràfica, Decors narra el viatge d’un reusenc d’adopció, en Lluís Artigues fill, pel país africà, a la recerca d’un reusenc de naixement, en Tomàs Rimbau, desaparegut a Guinea en circumstàncies poc clares. Un cop allí, hi trobarà la petjada d’uns personatges ambivalents que acabaran mostrant al lector la veritable cara de la intrusió del colonialisme a aquesta zona.

Gràcies a viure a Reus durant la seva adolescència, l’obra de Decors també recupera els ressons del pas d’altres reusencs en el país africà.

‘El malson de Guinea’ tanca una trilogia iniciada el 1999 amb la novel·la ‘Al sud de Santa Isabel’. Com neix un projecte literari tan ambiciós sobre uns episodis bastant desconeguts de la història recent de moltes famílies?

Neix de l’estímul d’en Jaume Vallcorba (que en pau descansi), el meu editor d’aleshores, i de la necessitat de viatjar literàriament a Guinea a través del temps, ja que jo vaig ser engendrat a l’Illa de Fernando Poo (actualment Bioko) però no vaig néixer a l’hospital de Santa Isabel (actualment Malabo). Els episodis d’aquella Guinea dels anys cinquanta i seixanta del segle passat també eren molt desconeguts per a mi, però no per a la meva família, sobretot per al meu pare, i el fet de posar-me a escriure al voltant d’aquells fets era una manera de deslliurar-me de la seva absència i de recuperar en part la meva família, o el que m’hauria agradat que fos la meva família. El que succeeix és que la figura del protagonista, en Tomàs Rimbau, té tanta força que la figura de la seva dona, la Roser, en queda molt desdibuixada, gairebé com si fos una nosa. En aquest sentit ,'Al sud de Santa Isabel' em va sortir un llibre molt èpic, de vegades esgarrifador i fantasmagòric, per tractar d’entendre o justificar que la meva família (la meva mare, la meva germana i jo) no visqués a Guinea juntament amb el meu pare. Per aquesta raó, i per contrarestar que, d’alguna manera, havia creat un personatge excessivament mític i transgressor, vaig necessitar escriure 'Aquell món idíl·lic', on un pare que s’assembla molt al meu es comunica amb un fill que s’assembla molt a mi, a través d’unes cartes pòstumes i unes pel·lícules en 8mm. I és a través d’aquestes converses que mai no van succeir, que la història d’en Tomàs Rimbau es va centrant i adquirint aspectes més humans i reals, al mateix temps que el pas del temps que marquen les cartes i les pel·lícules permet de fer una crònica generacional d’Espanya, que abasta des de la dècada dels anys seixanta a la dels anys noranta.

Quins aspectes comparteix la darrera novel·la amb les dues precedents i quins en són nous?

'El malson de Guinea' és com la clau de volta que permet d’entendre les dues novel·les anteriors. És el tercer llibre de la trilogia però ben bé podria ser-ne el primer, ja que d’alguna manera justifica i resitua els altres dos. Els tres llibres funcionen per separat, però els personatges principals i les trames narratives són les mateixes, tot i que des d’òptiques i prismes diferents, en funció dels narradors interns. Per exemple, la història d’amor d’en Tomàs Rimbau amb una negra de l’ètnia bubi, la Maria Lombé, l’explica ell mateix, a 'Al sud de Santa Isabel', i Lluís Artigues pare, a 'Aquell món idíl·lic', i està present en moltes converses i raonaments d’altres personatges. La novetat d’aquesta darrera novel·la respecte de les anteriors, a més a més del viatge pendent de Lluís Artigues fill a Guinea, és que, tot i continuar les trames obertes a les altres, i de tractar de tancar algunes portes que havien quedat obertes, s’explica amb molt més detall i reflexió el context social, històric, polític i fins i tot antropològic de l’època colonial i de la descolonització.

Inevitablement un lector reusenc vincula la novel·la amb l’experiència vital de l’escultor Modest Gené qui hi apareix citat a les primeres planes de la trama. Hi van haver altres reusencs relacionats amb l’aleshores colònia espanyola?

En Modest Gené és una de les persones reals que inspira el personatge de Tomàs Rimbau. L’altra persona real és el meu pare, o com m’hauria agradat que fos el meu pare. Com en Gené, en Rimbau neix a Reus, cap al primer quart del segle XX. Com en Gené, en Rimbau deixa la península i s’instal·la a les colònies espanyoles del Golf de Guinea. Com en Gené, en Rimbau s’enamora d’una negra (o s’hi ajunta) i abandona la seva esposa blanca. Con en Gené, en Rimbau viu intensament la seva història a pesar dels remordiments i les opinions dels altres. No obstant això, a diferència d’en Gené, en Rimbau no li dedica escultures amb el seu bust al president Macías , ni està protegit pel nou règim independent a les ordres del clan fang de Mongomo, ni viu una existència de luxe i abundància, més aviat al contrari. A diferència d’en Gené, en Rimbau fuig cap a l’interior de l’illa, 'Al sud de Santa Isabel', perseguit per uns malfactors que intenten treure profit econòmic de la descolonització, i viu una història d’amor rocambolesca i fantasmagòrica relacionada amb els esperits del morts i els ritus i creences del poble bubi, que no només l’aixopluga i l’amaga sinó que el fa rei, un rei amb la missió d’engendrar un fill que sigui la reencarnació del rei Moka, capaç d’unir tots els bubis, del nord i del sud, i de recuperar la seva dignitat com a poble independent. Una dignitat que van perdre amb el procés de colonització i la destrucció de les seves estructures familiars, i que va continuar amb la descolonització, quan el govern espanyol els va deixar en mans del fangs del continent, els seus enemics seculars. De famílies de Reus que havien estat a Guinea, o hi tenien interessos econòmics, a banda de la d’en Modest Gené, en vaig conèixer algunes, que cito de passada al llibre, com els Barceló, els Callizo, els Manchado, i d’altres que segur m’he deixat. Precisament va ser a causa de la família Barceló que el meu pare va tornar a la Península i ens vam instal·lar a Reus, fet amb el qual em vaig inspirar per recrear el personatge d’en Lluís Artigues pare, que és com l’alter ego del meu pare real (no cal dir que en Lluís Artigues fill és el meu alter ego).

D’acord amb la sinopsi del relat, el passat marcat per la guerra civil i el present es donen la mà per explicar la desmemòria de les generacions actuals sobre la història de les seves famílies. Comparteix aquesta idea o busca transmetre algun altre missatge sobre aquestes èpoques històriques? 

Hem de tenir en compte que Guinea és el reflex del règim franquista triomfador de la Guerra Civil Espanyola i que durant la Segona Guerra Mundial el port de Santa Isabel va ser utilitzat pels submarins alemanys per proveir-se de combustible. El conflicte entre els Aliats i els països de l’Eix també va tenir lloc a Guinea, tot i que d’una manera més encoberta, amb els consolats anglesos i alemanys espiant-se mútuament. Després de la derrota dels nazis i els seus col·laboradors, Espanya va ser expulsada de l’ONU i, a partir de llavors, la colònia guineana, seguint la mateixa estratègia de tot el país, es va erigir com a defensora a ultrança dels valors occidentals en front del comunisme soviètic. Els catalans, conjuntament amb els valencians i els balears, n’eren el contingent més nombrós, però no exercien de catalans sinó d’espanyols, amb algunes excepcions, a nivell testimonial, és clar, com en Tomàs Rimbau, el passat republicà del qual era ben conegut per les forces policials destacades a l’illa. En Rimbau era un perdedor de la Guerra Civil, com molts d’altres de la seva generació, i gràcies als seus estudis d’agronomia havia pogut trobar una feina digna a l’illa de Fernando Poo, com a gerent i apoderat d’una plantació de cacau. La desmemòria actual sobre Guinea té a veure amb el poc pes específic de les colònies espanyoles del golf de Guinea en el conjunt de l’Estat, i al fracàs del procés d’independència del nou país africà, que va culminar amb el repatriament de tots els blancs, l’abril del 1969, i la nul·la possibilitat d’establir un règim postcolonial que permetés la fluïdesa del comerç, com va passar amb altres metròpolis (El Regne Unit, França, Bèlgica, etcètera.). El que he intentat amb aquesta trilogia, a banda de deslliurar-me, com deia, de la seva absència real, és aportar una mica de llum sobre els conflictes que hi havia i els antagonismes de les formes de vida dels colons i dels indígenes de l’illa de Fernando Poo (els bubis) o els bracers del continent (fangs, igbos, calabars, nigerians, etcètera) que treballaven a les plantacions. A més a més de desvetllar el conflicte ètnic existent entre els bubis i els fang, que la independència atorgada per Espanya en lloc d’alleugerir va propiciar encara més.

La seva relació amb Guinea té arrels familiars. Com havia conviscut amb aquests lligams fins l’inici del procés creatiu d’aquesta trilogia? En la recerca per desenvolupar la ficció ha descobert nous episodis?

Una de les principals motivacions per començar a escriure el primer llibre de la trilogia va ser la de deslliurar-me de l’absència d’aquell món, aspecte que ha quedat fins i tot molt més ben reflectit a 'Aquell món idíl·lic' (el segon llibre de la trilogia). Quan la meva mare es va quedar embarassada de mi va decidir tenir el seu fill a Barcelona i ja no va tornar mai més a Guinea. El meu pare encara s’hi va quedar deu anys més, fins al 1964, que és quan Espanya va concedir l’autonomia de les dues províncies (Fernando Poo i Río Muni), com a preludi del procés d’independència, sota els auspicis de l’ONU, que va culminar el 12 d’octubre del 1968. Quan el meu pare va tornar de Guinea va agafar tota la família i ens vam traslladar a viure de Barcelona a Reus. Havia trobat feina en aquesta ciutat, contractat per en Santiago Barceló, un empresari que també tenia finques a Guinea, però que, tal com es produïen els esdeveniments a la colònia (l’autonomia, primer, i la independència, després, no auguraven res de bo per als productors de cacau), va demanar al meu pare que s’encarregués dels seus camps de presseguers i pomers que tenia en propietat per les contrades del Baix Camp. D’aquesta manera, el meu pare podria tornar a la Península, com ja ansiejava, i fer tan sols viatges esporàdics a Fernando Poo en funció de les possibilitat reals de continuar mantenint allí les plantacions de cacau. Aquesta va ser també una de les raons per les quals vaig decidir que en Tomàs Rimbau nasqués a Reus i pogués acabar els estudis d’agronomia (a diferència del meu pare, que només va poder acabar els d’enginyeria tècnica). L’altra raó va ser una visita que el meu pare va fer a la dona d’en Modest Gené, quan ja sabia que en Gené havia decidit abandonar-la i quedar-se a viure a Guinea en lloc de repatriar-se. Recordo que el vaig acompanyar, i que vaig sentir molta pena en veure aquella dona i la seva filla sanglotant perquè feia mesos que no rebien notícies d’en Modest, i com el meu pare, per tranquil·litzar- la, li deia que no se’n preocupés, que ell, en el seu darrer viatge a Guinea, uns mesos abans, l’havia vist molt bé, amb ganes d’enllestir un parell d’escultures que tenia a mig fer i tornar a la Península amb la seva família, i que estava segur que la trucaria quan es restablissin les línies telefòniques i el país tornés a la normalitat, un cop assolida la independència. Una mentida pietosa, és clar. En la ficció del llibre, en Lluís Artigues pare fa una visita a la Roser, la dona d’en Rimbau, que ja porta més d’un any a Reus sense saber res del seu marit, perdut pels boscos de Moca, per donar-li també falses esperances. Tirant enrere, doncs, la convivència dels deu primers anys de vida, determinats per l’absència del meu pare, que només venia a visitar-nos un mes a l’any, va ser complexa. Jo era molt petit, és clar, però anava creixent amb la sensació que aquell paradís en color que veia representat a casa meva, en forma de quadres de postes de sol idíl·liques que pintava la meva tieta (que el meu pare també s’havia endut a Guinea, amb tota la seva família), figures de banús i caoba, polseres de llavors, ullals de marfil i moltes estatuetes d’elefants també de marfil, era un món prohibit al qual només el peu pare tenia accés, i que a mi, quan més necessitava que la meva família estigués unida, en qualsevol lloc del món, se’m vetava per causes incomprensibles. El fet és que, sense que els meus pares en fossin gaire conscients, m’obligaven a viure una existència gris i mediocre en una Barcelona en blanc i negre, on els nens érem les primeres víctimes d’un sistema polític autoritari i adoctrinador que ens impedia viure amb plenitud la nostra vida d’infants. Per sort, en el meu cas, hi havia el futbol, i jo començava a destacar, fins al punt que, un cop escolaritzat a Reus, vaig acabar jugant a les categories inferiors del Reddis, primer, i del Reus Deportiu, després. El que he trobat, doncs, en la recerca de la ficció literària, ha estat la meva pròpia vida, i, sobretot, la vida imaginària que m’hauria agradat que el meu pare hagués viscut. Si el meu pare no havia passat els deus primers anys de la meva vida amb nosaltres, i la meva mare preferia quedar-se a Barcelona que no tornar a Guinea (per la por que al seu fillet de l’ànima li piqués un mosquit o s’endarrerís en els estudis), com a mínim que el meu pare fos, en la ficció, en Tomàs Rimbau, i que la renúncia a les seves obligacions com a espòs i pare fossin la conseqüència d’una història d’amor transgressora i arrabassadora, plena d’aventures i incerteses.

L’any passat es van complir 50 anys de la descolonització de Guinea per part de l’estat espanyol i sembla que la relació amb aquest país s’hagi esborrat totalment del marc mental i polític de l’Estat. Creu que les noves generacions coneixen el paper que s’hi va jugar a la colònia?

Hem de tenir en compte que Guinea va ser matèria reservada fins a l’octubre de 1976. No es podia fer cap estudi ni informar públicament del que havia succeït a les colònies del Golf de Guinea. Per això durant molts anys el “tema” va caure a l’oblit, al principi perquè era un delicte, i després perquè ja no interessava ningú, a excepció d’alguns estudiosos de fets històrics o antropològics i d’alguns novel·listes agosarats, a la recerca de la seva pròpia identitat o de l’aventura d’uns altres. M’agradaria ressaltar els estudis i els llibres de Gustau Nerín, historiador, periodista i antropòleg, en els quals, com si anés aportant capes de coneixement, una damunt l’altra, ens va apropant a la història de Guinea sense subterfugis ni mitges tintes. Ens explica tant la cruesa del colonialisme, emparentat amb l’esclavisme, com les pràctiques abusives i criminals d’algun guàrdia civil reclutador de bracers, el paper interessat i moltes vegades innecessari de les organitzacions no governaments a l’Àfrica o, fins i tot, els plats exòtics i tradicionals de la gastronomia local en contraposició als productes de baixa de qualitat que es venen massivament als supermercats. I com la irrupció del capitalisme liberal sota la tutela d’una política absolutista, avalada sobretot pels Estats Units i les empreses petrolieres que operen al país, va erosionant les formes de vida tradicionals al mateix temps que fomenta la corrupció i el crim polític organitzat. A pesar de tota la producció literària actual, que no és ni molt menys abundant el paper d’Espanya a Guinea i la situació política actual es coneix molt poc, i se li dóna molt poca visibilitat en els mitjans de comunicació. En part perquè si bé la prohibició de parlar de Guinea es va aixecar l’any 1976, ja s’havia instal·lat permanentment en el cervell de moltes persones a qui el 'tema', un cop superat el trauma de la descolonització, quedava en l’oblit. I en part també perquè no hem d’oblidar que actualment Guinea Equatorial és una dictadura encoberta, i qualsevol opositor al règim del president Obiang, tant si és de l’ètnia fang, com el clan de Mongomo en el poder, com de l’ètnia bubi o de qualsevol altra ètnia minoritària, té tots els números d’acabar torturat i assassinat a Black Beach, la pitjor presó de tot l’Àfrica.

Vostè va estudiar a Reus durant la seva adolescència com el protagonista de la novel·la. Hi ha recollit altres qüestions autobiogràfiques? És aquest un projecte més personal que la resta de la seva narrativa?

Efectivament, aquest projecte i sobretot el segon llibre, 'Aquell món idíl·lic', és el projecte més personal i autobiogràfic de la meva narrativa, deixant de banda 'F.M.: Fragmentació Modulada', Premi Documenta de l’any 1983, que relata, d’alguna manera, les meves vivències dins del món “underground” dels inicis de la dècada dels vuitanta a la ciutat de València. Com ja he explicat al principi d’aquesta entrevista, jo vaig ser engendrat a Guinea, tot i que vaig néixer a Barcelona, i com diu J. M. G. Le Clézio, Premi Nobel de literatura, seguint una dita africana, els humans no naixem el dia en què sortim pel ventre de la nostra mare, sinó al lloc i l’instant en què som concebuts. Per aquesta raó, i per respecte als meus orígens africans, no he escrit una sola línia d’aquesta trilogia que no hagi passat pel sedàs de la meva pròpia vida, entesa tant com a realitat recordada que com a ficció literària de les meves absències, frustracions i desitjos.

La publicació de les seves dues primeres novel·les de la trilogia és anterior a l’edició del bestseller ‘Palmeres en la neu’ de Luz Gabás que es va portar també al cinema. Quin al·licient té pel lector d’aquest best-seller llegir la seva trilogia?

Com diu en Gustau Nerín, que a més de tot el que he dit d’ell és un coneixedor profund de la realitat guineana per haver-hi viscut molts anys, “la trilogia de Carles Decors és un contrapunt absolut al bestseller de Gabás. Amb la seva obra, Decors deconstrueix la colonització, la descolonització i els anys d’independència amb un clar escepticisme. Decors desmunta el mite familiar construït al voltant de l’estada a l’illa de Fernando Poo (l’actual Bioko). Una història incòmoda, dura, plena d’autocrítica i d’insatisfacció. Una història centrada en els colonitzadors però que tracta de posar de relleu les fractures socials de la societat colonial i post-colonial: entre blancs i negres, entre els ciutadans i el poder polític, entre els conservadors i els progressistes, entre els bubis independentistes i els fang unionistes.”

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges