-
L'escriptor Sergi Pàmies, autor de La gran novel·la sobre Barcelona
Cedida
Per tal de celebrar com cal els 25 anys de vida de l'obra, Quaderns Crema acaba de reeditar la versió ampliada de La gran novel·la sobre Barcelona, un dels llibres més celebrats de Sergi Pàmies (París, 1960) amb un pròleg de Jordi Puntí.
Fill de l'escriptora Teresa Pàmies i del polític Gregorio López Raimundo va publicar per primera vegada als 20 anys el recull T'hauria de caure la cara de vergonya. Després, tot i que va publicar quatre novel·les La primera pedra (1990), L'instint (1993), Sentimental (1995) i Memòries d'un culer defectuós (2016) la seva carrera literària ha anat sempre vinculada al conte amb Infecció (1997), L'ùltim llibre de Sergi Pàmies (2000), Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006), La bicicleta estàtica (2010), Cançons d'amor i de pluja (2013), L'art de portar gavardina (2018).
Col·laborador habitual en mitjans de comunicació escrits i audiovisuals, Pàmies manté sempre un sentit de l'humor brillant i gens explosiu i una ironia fina i elegant que s'han convertit en autèntica marca de la casa, ja sigui en les seves col·laboracions habituals o en els seus llibres. Va deixar d'escriure novel·les quan va veure que demanaven una dedicació plena i absorbent que no podia donar i es va centrar en el conte que li permet aquesta intermitència agradable i agraïda.
Pàmies qualifica aquesta reedició com a "objecte vintage" i, de fet, apunta que la relectura del llibre li ha provocat una sensació semblant al retrobament amb un germà o amb un amic a qui feia molt temps que no veia. També explica a l'epíleg que el títol va ser una mena de broma, centrant el tema al voltant de la discussió sobre la gran novel·la americana i que ell va voler agafar pels pèls amb aquest recull que gira al voltant d'un manuscrit trobat, una possibilitat que avui, 25 anys després, quan ja no hi ha mecanoscrits originals ni un esperit global tan transgressor com aleshores, resulta més complicada.
Sigui com sigui, i potser donant per bona l'afirmació de Pàmies quan diu que les persones envellim pitjor que els llibres, retrobar aquestes històries és també una manera de posar en valor els nostres clàssics, els autors i els llibres que han crescut amb nosaltres i que potser les noves generacions no reconeixen amb la mateixa facilitat. Així les coses, quan va presenta el llibre, l'autor parlava de la necessitat de fer un pas endavant i d'aconseguir que els contes fossin més commovedors que entretinguts, buscant doncs, més transcendència que divertiment.
I tot i que segons les seves pròpies paraules està convençut que avui, uns quants d'aquells contes serien articles de premsa ja que és una manera fantàstica de vehicular els estímuls directes, la seva lectura (o relectura) segueix sent un meravellós exercici literari.
Fill de l'escriptora Teresa Pàmies i del polític Gregorio López Raimundo va publicar per primera vegada als 20 anys el recull T'hauria de caure la cara de vergonya. Després, tot i que va publicar quatre novel·les La primera pedra (1990), L'instint (1993), Sentimental (1995) i Memòries d'un culer defectuós (2016) la seva carrera literària ha anat sempre vinculada al conte amb Infecció (1997), L'ùltim llibre de Sergi Pàmies (2000), Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006), La bicicleta estàtica (2010), Cançons d'amor i de pluja (2013), L'art de portar gavardina (2018).
Col·laborador habitual en mitjans de comunicació escrits i audiovisuals, Pàmies manté sempre un sentit de l'humor brillant i gens explosiu i una ironia fina i elegant que s'han convertit en autèntica marca de la casa, ja sigui en les seves col·laboracions habituals o en els seus llibres. Va deixar d'escriure novel·les quan va veure que demanaven una dedicació plena i absorbent que no podia donar i es va centrar en el conte que li permet aquesta intermitència agradable i agraïda.
Pàmies qualifica aquesta reedició com a "objecte vintage" i, de fet, apunta que la relectura del llibre li ha provocat una sensació semblant al retrobament amb un germà o amb un amic a qui feia molt temps que no veia. També explica a l'epíleg que el títol va ser una mena de broma, centrant el tema al voltant de la discussió sobre la gran novel·la americana i que ell va voler agafar pels pèls amb aquest recull que gira al voltant d'un manuscrit trobat, una possibilitat que avui, 25 anys després, quan ja no hi ha mecanoscrits originals ni un esperit global tan transgressor com aleshores, resulta més complicada.
Sigui com sigui, i potser donant per bona l'afirmació de Pàmies quan diu que les persones envellim pitjor que els llibres, retrobar aquestes històries és també una manera de posar en valor els nostres clàssics, els autors i els llibres que han crescut amb nosaltres i que potser les noves generacions no reconeixen amb la mateixa facilitat. Així les coses, quan va presenta el llibre, l'autor parlava de la necessitat de fer un pas endavant i d'aconseguir que els contes fossin més commovedors que entretinguts, buscant doncs, més transcendència que divertiment.
I tot i que segons les seves pròpies paraules està convençut que avui, uns quants d'aquells contes serien articles de premsa ja que és una manera fantàstica de vehicular els estímuls directes, la seva lectura (o relectura) segueix sent un meravellós exercici literari.
Etiquetes:
