-
Una de les recomanacions d'aquest cap de setmana: la sèrie Ozark
Cedida
Si arriba el cap de setmana, també arriben les recomanacions culturals de la redacció de Reusdigital.cat per als seus lectors. Agafeu l'agenda i anoteu-les!
Netflix ha anunciat recentment la quarta temporada de la sèrie Ozark, una producció pensada, interpretada i de vegades dirigida per l'intèrpret Jason Bateman. Rostre habitual de la còmedia mainstrem, s'ha volgut reiventar a través d'una ficció a mig camí entre el drama i el thriller, amb el submón del tràfic de droga com a context.
D'Ozark se n'ha de destacar, d'entrada, el to noir que impregna el relat, les acurades interpretacions de l'elenc protagonista (hi brilla també la sempre esplèndida Laura Linney, al nivell de Juliane Moore) i la duresa (cruesa, segons com) d'alguns passatges. Si l'anàlisi és en clau social, la sèrie és un nou exercici per desmuntar el somni americà, la prosperitat de la classe mitjana i una invitació per reflexionar què és el que està bé i què no. Segons com ens ho mirem, els dolents potser no ho són tant, i els bons no són pas àngels.
A nivell narratiu, Ozark no opta per un ritme especialment alt, potser per accentuar que tot plegat és quelcom normal per als seus protagonistes, el seu dia a dia. Cal subratllar igualment qe sigui capaç de mantenir la tensió de les trames. Els acèrrims assenyalen que en la seva segona temporada perd el nord, en ocasions, però que el recupera ja a la tercera. Són tres tandes d'episodis (10 en cadascuna), d'una hora de durada.
La cantautora uruguaiana Papina de Palma (Montevideo, 1991) ha tret el seu segon disc, Esta podria ser la señal, amb deu temes que van més enllà de l'amor i aborden temàtiques com el feminisme, l'amistat o la memòria històrica.
L'artista va guanyar l'any 2013 el Premi Nacional de Música per la cançó Las cosas del tintero. És un dels talents joves amb més projecció del seu país, i s'està començant a fer un lloc en el panorama internacional.
Aquí podeu escoltar El Bálsamo, que forma part del nou disc.
Vaig conèixer Holly Cole a través de l'escolta del disc Blue Ladies, 12 grandes damas del jazz, un recopilatori de cançons a càrrec de cantants i instrumentistes virtuoses del jazz actual. Cole participa en aquest àlbum amb la bonica cançó Hold On, que us adjunto en el vídeo de més avall. A partir d'aquesta troballa vaig interessar-me per més aspectes d'aquesta autora i el seu treball musical.
Vaig saber que era del Canadà, nascuda a Halifax (Nova Escòcia) el 1963, que la seva formació musical havia crescut al voltant de l'ambient familiar, que havia estudiat piano i cant i que estava captivada pels treballs de Sarah Vaughan, Anita O'Day i Billie Holiday. El 1983 va marxar cap a Toronto i va formar el Holly Cole Trio amb el baixista David Piltch i el pianista Aaron Davis. La formació va ser molt ben rebuda en els locals de concerts d'aquesta ciutat canadenca.
Després, vaig escoltar alguns dels seus discos, com ara els primers que havia publicat: Girl Talk (1990) i Blame It on My Youth (1992), disc amb el qual va ser reconeguda fins i tot al Japó. També de posteriors, com Temptation (1995), Dark Dear Heart (1997) ―que conté la cançó Hold On―, Romantically Helpless (2000) o Holly (2018). La seva trajectòria musical ha estat valorada amb la concessió constant de premis importants, com els Junos, de l'Acadèmia Canadenca de les Arts i les Ciències de la Gravació.
La música de Holly Cole és profundament inventiva, amb una veu que sedueix fàcilment pel seu to sensual, provocatiu, enigmàtic i obert a moltes interpretacions. Tot i que el jazz és el seu element musical bàsic, també s'ha diversificat cap a altres estils, com ara el pop ―Hold On n'és una mostra―, el rock o fent versions de Joni Mitchell i Tom Waits, entre d'altres. Elogiada per moltes persones que reconeixen el seu talent, també és cert que alguns puristes del jazz l'han criticat pels seus atreviments.
Espero que us passi com a mi, que després de l'escolta de Hold On us interessi saber més coses sobre la seva autora, si no ho heu fet ja.
Marc Busquets recomana la sèrie "Ozark"
Netflix ha anunciat recentment la quarta temporada de la sèrie Ozark, una producció pensada, interpretada i de vegades dirigida per l'intèrpret Jason Bateman. Rostre habitual de la còmedia mainstrem, s'ha volgut reiventar a través d'una ficció a mig camí entre el drama i el thriller, amb el submón del tràfic de droga com a context.
D'Ozark se n'ha de destacar, d'entrada, el to noir que impregna el relat, les acurades interpretacions de l'elenc protagonista (hi brilla també la sempre esplèndida Laura Linney, al nivell de Juliane Moore) i la duresa (cruesa, segons com) d'alguns passatges. Si l'anàlisi és en clau social, la sèrie és un nou exercici per desmuntar el somni americà, la prosperitat de la classe mitjana i una invitació per reflexionar què és el que està bé i què no. Segons com ens ho mirem, els dolents potser no ho són tant, i els bons no són pas àngels.
A nivell narratiu, Ozark no opta per un ritme especialment alt, potser per accentuar que tot plegat és quelcom normal per als seus protagonistes, el seu dia a dia. Cal subratllar igualment qe sigui capaç de mantenir la tensió de les trames. Els acèrrims assenyalen que en la seva segona temporada perd el nord, en ocasions, però que el recupera ja a la tercera. Són tres tandes d'episodis (10 en cadascuna), d'una hora de durada.
Alba Cartanyà proposa escoltar el nou disc de Papina de Palma
La cantautora uruguaiana Papina de Palma (Montevideo, 1991) ha tret el seu segon disc, Esta podria ser la señal, amb deu temes que van més enllà de l'amor i aborden temàtiques com el feminisme, l'amistat o la memòria històrica.
L'artista va guanyar l'any 2013 el Premi Nacional de Música per la cançó Las cosas del tintero. És un dels talents joves amb més projecció del seu país, i s'està començant a fer un lloc en el panorama internacional.
Aquí podeu escoltar El Bálsamo, que forma part del nou disc.
Marià Arbonès us recomana l’obra musical de Holly Cole
Vaig conèixer Holly Cole a través de l'escolta del disc Blue Ladies, 12 grandes damas del jazz, un recopilatori de cançons a càrrec de cantants i instrumentistes virtuoses del jazz actual. Cole participa en aquest àlbum amb la bonica cançó Hold On, que us adjunto en el vídeo de més avall. A partir d'aquesta troballa vaig interessar-me per més aspectes d'aquesta autora i el seu treball musical.
Vaig saber que era del Canadà, nascuda a Halifax (Nova Escòcia) el 1963, que la seva formació musical havia crescut al voltant de l'ambient familiar, que havia estudiat piano i cant i que estava captivada pels treballs de Sarah Vaughan, Anita O'Day i Billie Holiday. El 1983 va marxar cap a Toronto i va formar el Holly Cole Trio amb el baixista David Piltch i el pianista Aaron Davis. La formació va ser molt ben rebuda en els locals de concerts d'aquesta ciutat canadenca.
Després, vaig escoltar alguns dels seus discos, com ara els primers que havia publicat: Girl Talk (1990) i Blame It on My Youth (1992), disc amb el qual va ser reconeguda fins i tot al Japó. També de posteriors, com Temptation (1995), Dark Dear Heart (1997) ―que conté la cançó Hold On―, Romantically Helpless (2000) o Holly (2018). La seva trajectòria musical ha estat valorada amb la concessió constant de premis importants, com els Junos, de l'Acadèmia Canadenca de les Arts i les Ciències de la Gravació.
La música de Holly Cole és profundament inventiva, amb una veu que sedueix fàcilment pel seu to sensual, provocatiu, enigmàtic i obert a moltes interpretacions. Tot i que el jazz és el seu element musical bàsic, també s'ha diversificat cap a altres estils, com ara el pop ―Hold On n'és una mostra―, el rock o fent versions de Joni Mitchell i Tom Waits, entre d'altres. Elogiada per moltes persones que reconeixen el seu talent, també és cert que alguns puristes del jazz l'han criticat pels seus atreviments.
Espero que us passi com a mi, que després de l'escolta de Hold On us interessi saber més coses sobre la seva autora, si no ho heu fet ja.
Etiquetes:
