Diumenge, 28 d'Abril de 2024
Una escena vista al passeig de Prim convida a la reflexió per part de Kevin Cruces
Cedida
Com un dia que creia qualsevol, em trobava al pas de viananys que hi ha davant del bar restaurant Ciutat Gaudí per creuar el passeig de Prim i dirigir-me cap a la Biblioteca Xavier Amorós. El semàfor estava en vermell, i jo, vaig aprofitar per contemplar un espai força concorregut entre vianants i automòbils que seguien el seu destí en diverses formes i ritmes.
En aquell precís instant, uns pares amb els seus fills es van trobar amb uns amics i es van saludar a la distància amb les seves respectives màscares; vaig intuir els somriures, però també certa frustració per no poder mostrar més el caliu de l’agradable coincidència. Aquest gest va començar a trastocar la imatge que tenia enfront meu; el predominant color blau del cel que vestia l’escena va canviar per un de gris cendra, com el del bloc de formigó que se situava a uns metres d’aquestes persones esdevingudes protagonistes per designis de l’atzar.
Fa més de tres anys que els atemptats terroristes de la Rambla de Barcelona i de Cambrils ens portarien a la instal·lació de grans barreres a les vies principals dels nostres carrers, garantint la nostra seguretat i alleugint un neguit addicional al nostre dia a dia. Dos anys més tard, la Covid-19 acabaria modificant encara més el paisatge, buidant-lo de gent i reduint la intensitat de l’alegria que inunda, a diari, la nostra ciutat.
Però si hi ha algun aspecte que m’esgarrifa més que un atac armat o el número de contagis, és el fet d’anar incorporant paulatinament tots aquests elements i que ens adaptem a ells de tal manera que passin inadvertits en una nova realitat que no ens permeti generar accions més profundes i eficients. És evident que tant les barreres físiques com les de distància que he anat esmentant són imprescindibles i necessàries, però no deixen de ser pedaços a problemes molt més complexos.
Si no mirem més enllà i analitzem l’arrel d’aquestes amenaces, anirem incorporant més components restrictius al nostre entorn i reduint, a la mínima expressió, la nostra llibertat. L’odi extrem que ens porta a matar-nos entre nosaltres i la proliferació de virus potencialment mortals, ens han de centrar la mirada en la bona convivència i el respecte al nostre entorn natural. Sense oblidar que aquestes observacions han d’estar recolzades i complementades amb una base científica que ens ajudi a millorar les nostres vides i les de les nostres futures generacions.
Esperem que la caiguda d’un dels grans líders de les 'fake news', ens pugui servir de lliçó i de senyal per seguir construint-nos amb seny i empatia. Com a optimista que soc, per imperatiu de la lògica, sé que tornarem al passeig de Prim sense la necessitat d’esquivar blocs de formigó, que ens podrem abraçar entre nosaltres i lluir els nostres somriures; però sobretot, que aconseguirem una societat agraïda per la seva substància heterogènia i multicultural i un món conscient i més respectuós del seus recursos i de les seves formes de vida; tant animals com vegetals.
Sempre cultura i respecte!
És evident que el seny i l'empatia no està present en aquells que anteposen certes ideologies filosòfiques per davant del benestar i la salut dels altres. Cal canviar aquestes prioritats 'mentals' i fer entendre que la vida està per damunt de certs paranys.
