El conte de BCN World

El 7 de setembre esclatava la notícia: amb el nom de Barcelona World l'empresa Veremonte presentava un ambiciós projecte de casinos i resorts a la Costa Daurada, just al costat de Port Aventura. Estem en el 2012 i en aquell primer moment la notícia era bona es mirés com es mirés: era un gol al posteriorment fracassat Eurovegas que s'havia de fer a Madrid, donava sortida a unes sis-centes hectàrees de terrenys propietat de La Caixa que estaven en via morta a causa de la crisi del totxo, situava a primera línia l'estratègia turística del país i, el que en aquell moment era més important, es presentava com una alenada d'aire fresc per generar riquesa i ocupació en un moment de vaques magres. I tot això perquè BCN World venia acompanyat de grans xifres econòmiques: uns 4.700 milions d'inversió, la creació de 20.000 llocs de treball, 12.000 noves habitacions d'hotel o la promesa de 10 milions de visitants a l'any...

Aquell primer dia tot semblava lligat i les previsions més optimistes auguraven la posada en marxa del macrocomplex el 2016. El fins ara cap visible del projecte, el conseller delegat de Veremonte, Xavier Adserà, referenciava la iniciativa com “uns dels projectes més importants del sector a Europa” i el llavors conseller de Territori de la Generalitat, Lluís Recoder, garantia màxima celeritat en les tramitacions perquè –deia– no calia cap mena de “modificació legislativa”, com sí que requeria l'Eurovegas de Madrid. Per no caler, no calia ni expropiar els terrenys de La Caixa perquè l'entitat bancària es convertia també en aliat i amb una requalificació es desencallava l'obra.

Aquell mateix 7 de setembre Adserà esperonava l'imaginari col·lectiu explicant que farien sis complexos temàtics vinculats a sis regions del món, i que cadascun tindria de tot: hotels, casinos, centres comercials amb primeres marques, restaurants, teatres i auditoris... El projecte, però, estava només en el seu, d'imaginari, i poca cosa hi havia sobre el paper més enllà de la intenció de trobar inversors disposats a esquitxar i tirar endavant una iniciativa que es redibuixaria en funció de les conveniències.

Gairebé tres anys més tard poc es recorda d'aquell primer somni que dos mesos després d'anunciar-lo es presentava oficialment als agents econòmics i socials de Vila-seca i Salou. Aquell dia, Xavier Adserà, hi tornava a posar literatura parlant d'un complex que havia de ser punt de trobada de negocis entre Orient i Occident i enfocava el prisma parlant d'una primera fase –que batejava com a Barcelona Dreams– amb la construcció de sis resorts. La visió àmplia incloïa en una segona fase el BCN Smart City, amb hotels i serveis, i una tercera i última fase, el BCN Park, amb 220 hectàrees de zona verda. El castell s'anava inflant, però només hi havia aire.

No va ser fins nou mesos més tard, com si es tractés d'una gestació, que el projecte prenia cos amb compromisos fefaents per part de firmes acreditades com ara Melco, Melià Hotels i Value Retail. Llavors les xifres ja eren unes altres i tot se centrava en un complex finançat pel bancs asiàtics, pels promotors i per les tres firmes. I amb els inversors retratats al costat de Bañuelos va començar la pressió per modificar el que el 8 de setembre no calia tocar, la legislació: Melco exigia una rebaixa fiscal per als casinos de BCN Word del 55% al 10% i fonts de Veremonte supeditaven l'èxit o el fracàs de l'operació a l'aprovació d'aquest canvis. Aprovada la rebaixa Hard Rock es va sumar al carro, oferint-se per fer un hotel i un casino. I tres mesos després Caesars va presentar oferta per fer el tercer resort. Ara, a l'espera que el pla director urbanístic que s'hauria d'aprovar al juliol doni algun detall més, d'aquell somni que Veremonte va tenir fa uns anys només en queda el nom de tres operadors.